La Vanguardia - 2013 - 16 d'agost
La cúpula del Coliseum acollia la seu del FAD, el Foment de les Arts Decoratives, que al seu torn allotjava l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Allà, la gent que teníem vint anys, trobàvem un home que creia en si mateix, Ricard Salvat, i que per reflex ens feia creure en nosaltres mateixos; una dona, maria Aurèlia Capmany, que ens feia treballar de valent i ser agosarament descreguts. Salvat comptava amb l'ajuda inestimable de Josep-Anton Codina i el tarannà ordenat de Jordi Umbert.
I després hi havia la benèvola severitat de Carme Serrallonga i de Ricard Albert per redreçar la nostra llengua i millorar la nostra escassa cultura. Allà topaves amb Ràfols Casamada, amb Guinovart, amb Cardona Torrandell... i amb Boadella, Joan Tena, Feliu Formosa, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Terenci Moix, Ventura Pons, Maria Tubau, Fabià Puigserver, Benet i Jornet, Montserrat Roig...
Hi havia tertúlies amb Fernando Fernán-Gómez o Passolini, sessions de crítica amb tota l'escola en pes, amb convidats com Joan de Sagarra, lectures originals amb gent tan original com Agustín Gómez-Arcos... I recitaven León Felipe i Salvat-Papasseit i Gil de Biedma i Espriu.
Espriu era el referent poètic, teatral i civil de l'Escola. Ens llegia els seus textos i els comentava amb fruïció, i amb fruïció els apreníem. I, esclar, sobretot, fèiem teatre. Teatre d'una nit i gràcies, en moltes ocasions. Però teníem una missió i ens alegrava portar-la a terme. I a sobre emprenyàvem els censors, benpensants i diversos prebosts feixistes del moment. No es podia demanar res més. O potser sí. Perquè també hi havia reals mosses, nois alegres i una companyonia sanament competitiva. I molts amors en flor. I tot transcorria de manera convenient.