Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Llocs literaris dins de l'església de Santa Maria.
Els orígens de la basílica de Santa Maria es remunten a mil anys enrere. L'estructura actual va ser construïda al segle XV, amb successives reformes i ampliacions en els posteriors, especialment en el XVII, quan el temple es reformà totalment en una sola nau, espaiosa amb dos creuers, d'estil renaixentista. El campanar, tal i com documenta Joaquim Casas ha estat fins a dates molt recents la construcció més alta de la ciutat. De dalt estant, si s'hi pot accedir, se'n té una visió panoràmica i global i és el millor lloc per llegir el text seleccionat del publicista.
Mostrar indretEl campanar de Santa Maria és la construcció més alta de la ciutat i de tot el Maresme. Anterior a l'actual façana del temple, que és d'una infelicitat total, constitueix la peça més característica de tot l'exterior basilical. Per a ascendir-hi, cosa que no han pas efectuat gaires mataronins, cal primer enfilar-se per una inacabable escala de cargol que, de baixada, fa basarda. En el pla del cor, on avui hi ha instal·lat el gran orgue, l'espiral s'acaba. Aleshores cal pujar per una estretíssima i enrevessada successió de graons que menen al campanar pròpiament dit, o sigui allà on pengen totes les campanes grosses i petites que són utilitzades per als tritlleigs. Un balcó, altíssim, que dóna a la plaça del Rei, permet al campaner, quan no té feina, desdejunar o llegir el diari amb tranquil·litat, lluny dels sorolls del món urbà, que allà dalt hi arriben molt colats. Encara, però, la torre s'enfila més amunt. Dalt de tot, on hi ha el terrat de les campanes de les hores, una barana de pedra permet recolzar els braços i encarar-se a tots els angles del panorama, que és vastíssim.
Enlloc, dins la ciutat, no es troba un mirador de tanta altura.
El Maresme exulta, per l'abril. Les èpoques de l'any que més li escauen són la primavera i la tardor. L'hivern, tan ple de freds, xalocs i llevantades, resulta inhòspit, humit, malagradós. L'estiu, no obstant la mar, té massa foguerades. En canvi, la tardor, calmosa i tota lleu, com dona gràvida, patina camps i plans, turons i serralades, d'un hàlit de dolcesa incomparable. Quan se'n va el sol a jóc, les ombres amoroses s'ajeuen extasiades pels conreus, tots grassos i barrocs, i pel fullac que cau de les pinedes. Si sona alguna esquella prop d'un rec, tremolen les verdures, admirades. L'autumne és arrel, i tronc, i saba. I és púdic, com xiprer. Si aneu, pels volts de Sant Narcís, cap a Cirera, o cap a can Xerrac, la terra us donarà, tota agraïda, amb rovellons i tot, la forta bafarada de la vida que l'omple, sota els clots, per les dreceres, pels cims i els vessants, amb plenitud total. La primavera és joia, però d'aquella fugissera, femenina, com ària de Mozart. No obstant això, escau bé a la comarca, vestida amb collarets i farbalans de raves, enciams i cebes tendres. Quina miranda més superba, el campanar! A llevant, es veu a primer terme l'enorme baluerna de l'Hospital, les cases i les fàbriques dels verals del Ravalet i de l'Havana í, més enllà, la carretera de França i la línia del tren que es perden vers el cap de morro de Llavaneres. La mar, d'un blau marí que encanta, llepa tot aquest tros de geografia. Més lluny, es perfilen els espigons del port d'Arenys i, encara més enllà, la silueta adés negrosa adés blavissa de les muntanyes de Calella.
L'interior del temple és essencialment barroc amb dues mostres excepcionals, l'altar del Roser, i sobretot, la capella de la Mare de Déu dels Dolors. Per aquest motiu és el lloc idoni per a llegir un fragment La singular i admirable victòria de Lepant, poema èpic del mataroní Joan Pujol, que va viure a la segona meitat del segle XVI i va morir després del 1603. També hi escau la lectura d'un text de Manuel Cuyàs que recrea la basílica plena de gom a gom arran de la Missa de les Santes.
Mostrar indretL'any mil cinc-cents sobre setanta-u,
al jorn setzè del mes qui es diu setembre,
partí del port, sens nigun perill tembre,
lo General, qui no té par nigú,
portant amb si tot lo rovell de l'ou,
per expugnar les gents cruels i feres,
dins molts vaixells qui es nomenen galeres,
qui suma fan de dos-centes i nou.
Sens los predits, aporta més avant
sis grans vaixells nomenats galiasses,
qui sens temor per les marines places,
de port en port, amb ell van navegant;
i més avant, amb vint-i-quatre naus,
les quals no es són en lo combat trobades
per faltar vent, anant ben carregades
de tot mester, contra els inimics braus.
Sota la volta altíssima, dins la nau immensa del temple, el visitant no pot fer res més que arribar a conclusions pessimistes sobre la seva importància personal a la terra. L'interior de Santa Maria empetiteix el més pintat, l'individu més cobert de condecoracions i de poder. El dia de la festa major, l'església s'omple de gom a gom de gent que assisteix a ofici i escolta la Missa de les Santes, una composició musical per a orquestra, solistes i cor estrenada l'any 1848 pel seu autor, mossèn Manuel Blanch, que constitueix un dels monuments principals de la ciutat i una de les misses cantades més originals de totes les que es puguin trobar. Doncs bé, tot i que tots els bancs de l'església i tots els altars laterals i tots els racons estan ocupats de gent, tot i que l'altar és ple de capellans i les primeres files d'autoritats i que les notes musicals omplen l'atmosfera, la sensació d'anorreament no amaina pas. Sobre les espatlles de tots els reunits cau el volum immens d'aire que la nau conté i, sobre el volum d'aire, com si hi descansés, la volta que tanca el temple.
L'any 1694, la Venerable Congregació de Nostra Senyora dels Dolors va adquirir una terreny al costat de l'església parroquial de Santa Maria, per a construir-hi una cripta funerària, una capella i una sala de juntes, voltada d'un banc adossat a la paret. La decoració de tot el conjunt va ser encarregada al pintor Antoni de Viladomat i, és, a hores d'ara, un dels conjunts d'art barroc més rics i més ben conservats de tot el país. Per a valorar-lo en el punt just va bé llegir aquest text de Manuel Cuyàs que detalla algunes les interioritats de l'obra arquitectònica i pictòrica.
Mostrar indretLa volta de l'interior impressiona perquè de voltes amples i altes com aquesta no en corren gaires. Però res a Santa Maria no deixa l'esperit tan en suspens com l'altar del Roser i, sobretot, la Capella dels Dolors. L'altar del Roser, barroc, excessiu, és l'obra mestra dels seus autors, Antoni Ribera i Lluís Bonifaç, i, juntament amb el retaule de Santa Maria d'Arenys de Mar, una de les obres més definitives a Catalunya d'aquell estil que si per una banda pot arribar a embafar per l'altra posa la pell en contacte directe amb aquell concepte tan difícil de definir que és el concepte de sublim.
La Capella dels Dolors constitueix un punt i a part. És l'obra arrodonida, completa, del millor pintor set-centista que Catalunya va veure néixer: Antoni Viladomat i Manald. La capella es troba a la dreta de la nau de Santa Maria, prop del creuer i paret per paret amb el Fossar Xic. Viladomat no solament va pintar les teles que hi pengen i els murals al tremp sinó que va aconseguir el somni pel qual avui molts arquitectes i pintors es desviurien: dissenyar-ho absolutament tot. Els marcs, les motllures, les portes, les talles, el rusc de la gelosia del cor i fins i tot la mesura de la llum que entra són elements pensats per Viladomat. L'execució de l'obra va demanar-li tanta feina que des de Barcelona on vivia i havia nascut va traslladar taller i ajudants a Mataró. Un dia una mataronina, Dolors Esmandia, es va enamorar d'aquell pintor que sabia retratar els àngels del cel. La parella es va casar i va anar a viure a casa dels pares d'ella, la masia quadrada i compacta que es coneix amb el nom de les Esmandies i que encara avui, una mica encrostonada i buida del tot, s'aixeca cap a la banda de la plaça de Granollers.
A l’Hort del Rector s’hi pot accedir des del carrer de Sant Francesc o des de l’altar del Roser. Dona pràcticament tota la volta a la basílica de Santa Maria. Des d’aquest espai es veuen els darreres de les cases del carrer de la Coma, on hi havia la funerària de la família de Toni Cabré (Mataró, 1957), que a Ombres de memòria narra fets que devia haver sentit explicar a casa seva.
Mostrar indretRaquel: Hi ha gent boja, saps... Gent que s’excita amb la sang. Se senten forts torturant els altres... Sembren la por fins en les persones més fortes. Jo aquells dies vaig veure la por en els ulls del rector, saps... Era un home acorralat. La seva fe no li servia per enfrontar-se a aquell terror. Li anava la vida.
Arxivera: Què en sap del rector? Quan el va veure?
Raquel: Va fugir de l’església per casa.
Lola: Sí?
Arxivera: Per casa seva?
Raquel: Efectivament.
Lola: Com va fugir?
Raquel: El pati del taller de la funerària, ja saps, dona a l’hort del rector. Des de l’església es pot sortir discretament i venir a casa. Va ser el vespre del 19 de juliol.
Lola: L’església estava segura.
Raquel: No! Amenaçada i ell corria perill. Des dels primers moments hi havia individus que intentaven assaltar-la. Al vespre, el rector s’escapa per l’hort. El tiet el va a buscar. Salta la paret amb una escala que li posem. Sopa amb nosaltres.
Lola: ...!
Raquel: Una experiència estranya. Vol mantenir la serenitat, aparentar que controla, però està nerviós, espantat... No és la persona serena que coneixíem. Beneeix la taula i sopem sense parlar gaire. L’avi li ofereix que es quedi, amagat.
Lola: He sentit que va estar a casa dels joiers...
Raquel: El rector patia també per nosaltres, els més joves. I per les relíquies de l’església.
Lola: Les relíquies?
Raquel: Les va dur el tiet pel juliol. Les va amagar al magatzem, entre els taüts.
Lola: Encara les hi teniu?
Raquel: Barrejades amb objectes diversos dels enterraments. L’altre dia van venir a fer un registre.
Arxivera: I les van trobar?
Raquel: El pare els va dir que eren ossos.
Arxivera: Cap mentida. Són ossos.