Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Miquel Martí i Pol (1929 - 2003) fou un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX.
La ruta lliga la literatura amb la vida per mitjà de paisatges geogràfics i humans. Permet presentar l'obra del poeta a través del seu paisatge vital gràcies al fet que Miquel Martí i Pol va viure sempre a Roda.
La visita guiada es pot realitzar concertant-la al Museu Arqueològic de l'Esquerda.
Museu Arqueològic de l'Esquerda
Carrer Bac de Roda, 6 | 08510 - Roda de Ter
Tel. 938 540 271
m.a.esquerda@rodadeter.cat
També tenen informació d'interès, i alguna clau per visitar indrets tancats, a la Biblioteca Bac de Roda.
Biblioteca Bac de Roda
Carrer Bac de Roda, 1 bis | 08510 - Roda de Ter
Tel. 938 540 077
b.rodadeter.br@diba.cat
En la casa número 18 d'aquest carrer va néixer el poeta Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003). Aquí va viure fins que es va casar i aquí va escriure els seus primers llibres, per exemple Paraules al vent (1954) amb què guanyà el premi Óssa Menor de poesia de 1953. Era una casa de tres plantes, amb una part dedicada a cafè i l'altra habitatge. La família ocupava les dues primeres plantes. Davant de la casa podem llegir sencer el poema "He heretat l'esperança", del qual n'hi una part disposada en una placa a la façana.
Es tracta d'una casa adosada a la banda ponent del carrer. Està restaurada i té una placa commemorativa a la planta baixa.
Mostrar indretHe heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
Porto la tarda
Porto la tarda recolzada al braç
com la dona estimada s'hi recolza,
la tarda núbil que de mi ha nascut
amb un panteix insospitat de vida.
Porto la tarda recolzada al braç
i jo mateix, perdut dintre la tarda,
presoner dels camins i de la llum,
daurant l'enyor amb l'or amic dels somnis.
I et cerco, amor, per l'ampla quietud,
com l'errívol ocell cerca la branca
on reposar, florint-hi amb el seu cant,
madur d'inconegudes primaveres.
I et cercaré molt més, fins que per tu
s'acali l'esperit damunt les coses,
com s'acala per beure en una font
una dona gentil, mirant-s'hi dintre.
Llavors caurà la nit i el pensament,
vençut per l'alegria de saber-te,
ritmarà una complanta de clarors
dins les ombres, feixugues de presagis.
Avui també
Com cada dia, avui també
hi haurà galls matiners que esbandiran la boira
quan les dones escombrin el carrer
i jo, del llit estant, sentiré com la mare
posa carbó a la cuina
i em crida amb una mica de recança.
Com cada dia, avui també
estimaré tot de gent que no conec
i els parlaré en veu baixa, tendrament,
i els diré tots els versos que he après a la nit.
Com cada dia, avui també
la gent dirà bon dia quan em trobi
i les dones que renten tindran les mans vermelles
i un sol massís repintarà les fàbriques
quan els manobres alcin en triomf les gavetes.
Com cada dia, avui també
pregaré pels absents i pels morts
i m'esforçaré a repetir llurs noms,
que ja començo a oblidar,
perquè el record em purifiqui.
Com cada dia, avui també
m‘atordirà la fressa de la fàbrica
i envejaré una mica la quietud dels diumenges
i els jardins, a l'hivern, sota la pluja
i esperaré la nit per tancar-me a la cambra
i saber que tot, avui,
ha estat el mateix que cada dia,
que he estimat i he odiat
i que he après, potser, una mica de viure
i una mica, també, de morir.
Aquests versos els dic
Aquests versos els dic per mi tot sol,
ara que estimo tant la solitud
i estic malalt i sovint m'entendreixo
fins a plorar,
ara que escriure em cansa
i els amics vénen a portar-me llibres
i em parlen de la gent que he conegut.
Aquests versos els dic per mi tot sol,
amb veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,
quan els de casa dormen
i jo, oblidat, imagino follies
i no hi ha res que em sigui possible.
Tot el que ara voldria és imprecís i bell:
vent i camins i les mans plenes d'aigua
i un cos puixant com una bèstia jove.
Demà, en llevar-me, res no haurà mudat,
la gent s'aturarà per saludar-me
i farà sol a la tarda quan surti
a passejar, potser amb alguna noia.
Però aquells que m'estimen ploraran d'enyorança.
Nadala
A Tomàs Roig i Llop
Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l'Infant
i els tres Reis i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d'adreça a la Cova,
amb corrues de vells pelegrins
–tots nosaltres– atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l'Infant i el tres Reis i l'estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l'Infant i de tots en la nit de la gran meravella.
La mare era una bona dona, una mica recargolada i tossuda (diu que m’hi assemblo, en això), intel·ligent, però jo diria que una mica frustrada, catòlica practicant, fins i tot m’atreviria a dir missaire, però plena de sentit comú i també de sentit de l’humor. El pare era una altra cosa. Un bon home, també, però, per a mi, força menys intel·ligent. Aparentment més pràctic, més diguem-ne materialista, però amb més curtedat de mires. Tot i que era «l’home», i manava, és clar, no tenia de bon tros l’agilitat intel·lectual de la mare.
El pare era l'amo, a casa, evidentment. Però ho era seguint el corrent d’unes tendències que afavorien plenament la seva actitud. Vull dir que no manava per capacitat o per collons, sinó perquè havia de manar. La meva afició als llibres, per exemple, la criticava més que la mare. Però quan jo vaig estar en disposició de discutir-hi, les seves argumentacions eren febles, convencionals. D’altra banda, quan jo vaig començar a obtenir algun èxit, practicava ingènuament una mena de percaça del comentari elogiós, que el posava grotescament en evidència. No tenia la dignitat de la mare.
El pare sí que era rodenc. I l’avi també, em sembla. Però el besavi em penso que era igualadí. O potser era la besàvia, no n’estic segur. El meu avi es deia Josep M. Martí Ratera, i els Ratera em sembla que encara existeixen, a Igualada. Aquest segon cognom de l’avi em va fer protagonitzar una anècdota desagradable. Una tarda, acabada la guerra, a la classe dels grans mossèn Francesc ens va fer alçar un per un i dir el nom i els cognoms dels pares i dels avis. No sé per què ho va fer, però tan bon punt ho va proposar, jo em vaig veure fotut. Quan em va tocar el torn a mi, vaig dir sencers els noms i cognoms dels pares, però, en tocar el torn a l’avi, em vaig limitar a dir Josep Maria Martí. ¿I què més?, va preguntar mossèn Francesc. Jo vaig callar. He demanat què més, va insistir amb tota la mala fe. Jo vaig mussitar que no ho sabia. I ell, aleshores, amb una claretat espantosa, va exclamar: Doncs si tu no ho saps, jo, sí: es diu Josep Maria Martí i Ratera. Tota la classe va esclatar a riure, i jo vaig envermellir de mala manera. Me’n recordaré sempre més, suposo, i em sembla que mai no li he perdonat.
El meu pare era manyà i treballava de torner a can Bracons i Riera, que s’anunciaven com la «primera fábrica nacional de telares automáticos en serie». La meva mare feia de dobladora a La Blava (Tecla Sala, primer, i T. Sala e Hijos, després), la mateixa fàbrica on jo vaig treballar durant trenta anys. El que passava era que al meu pare li agradava molt cuidar bestiar i menar terra. Que jo recordi, menava quatre horts, tots força grans: el de darrere casa, dos a la vora del riu, a la vora del torrent Massana, em sembla que se’n deia (els entesos en dèiem el torrent, i santa bona Maria), i un a la muntanyeta, un turó que hi ha en entrar al poble venint de Vic a mà dreta. Per a ell, aquells horts i els porcs, quan en teníem, els conills i les gallines eren mitja vida. Hi dedicava totes les hores que podia, i no cal dir que, en acabar la guerra, amb l’escassedat de tot que hi havia, ens solucionaven més d’un problema. Però per al meu pare no es tractava d’això, fonamentalment. Hauria fet el mateix pagant diners de la seva butxaca.
Quan vaig començar a llegir (i a escriure) més o menys seriosament, als catorze, quinze, setze anys, a casa, al carrer del Pont, divuit, no tenia ni despatx ni res. Quan plegava de treballar, a les sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de tauleta falsament modernista, petitíssima i força incòmoda. Les cambres, a casa, eren al primer pis, i això em proporcionava un aïllament total de la resta de la família, que feia la seva a la planta baixa, on teníem la cuina, el menjador, un rebost i una entrada. A més, com que parlo dels anys quaranta, època de vaques magres, del carrer no en solia arribar gaire soroll, sobretot a l’hivern, i el silenci que m’acompanyava era quasi total. Això potser és el que ha fet que m’acostumés a llegir enmig d’un silenci absolut. Per a mi, si hi ha soroll, fotuda. Almenys soroll «que m’afecti», vull dir que vagi per mi. Al soroll dels automòbils, per exemple, m’hi dec haver anat avesant, perquè ara, per la carretera del costat de casa, hi ha un trànsit considerable, i bé llegeixo. El més fotut d’aquelles lectures, a l’hivern, era el fred que passava. A casa no hi havia calefacció; una estufa al menjador i passa que t’he vist. Jo, de vegades, m’abrigava una manta a les cames i me’n posava una altra a les espatlles, i així llegia. Devia semblar un pell-roja. Altres vegades la mare es compadia de mi i em portava un braser, però, segons la padrina, els brasers en una habitació tan tancada, emborratxaven. A més a més, a casa gairebé tots em consideraven un pèl guillat. Què se m’hi havia perdut, en els llibres! Ja estava bé, llegir, però amb «modos».
Ella [la padrina]era un veritable paradigma de senzillesa i de lògica. Funcionava com una màquina perfectament fabricada i correctament greixada. No sabia gaires coses i no li feia cap falta saber-ne més. No havia viatjat, no tenia, de fet, ni cinc cèntims, però era completament feliç i tenia una alegria encomanadissa que exhibia sense beguineria, d’una manera neta i gens pedant. A mi m’estimava molt i jo també l’estimava molt a ella.
L'antiga fàbrica "La Blava" és un conjunt monumental industrial que es troba a la ribera occidental del riu Ter.
Aquest és el nom popular amb què era coneguda la indústria propietat de Tecla Sala e Hijos, construïda el 1925 i especialitzada en un fil d'alta qualitat. Aquí va entrar a treballar Miquel Martí i Pol com oficinista el 13 de juny de 1943 i hi restà fins al 1972 després que se li declarés, el 1970, la malaltia de l'esclerosi múltiple. A l'entrada o a l'interior, si ens posem d'acord amb l'ajuntament per accedir-hi, podem llegir tres poemes extrets del llibre La fàbrica-1959 (1975) que amb un to narratiu i alhora èpic reviuen l'ambient i alguns dels personatges que marcaren la memòria col·lectiva.
Mostrar indret
La fàbrica (fragment)
L'any mil nou-cents vint-i-cinc jo encara
no havia nascut. Això vol dir
que, segons com es miri, molts dels fets
que van passar aleshores no m'afecten
o m'afecten a penes. Renuncio,
doncs, a narrar pel menut les foteses
que m'han contat després. Ara m'importa
deixar dit que aquell any s'inaugurà la fàbrica.
Això i, també, rememorar persones
que mai no es solen esmentar en les cròniques.
L'any vint-i-cinc la fàbrica no era
tan gran com ara. Això no obstant, anava
en camí de tornar-se aquest gran ventre
que ha esdevingut, un ventre que es regula
mitjançant subtilíssimes marees,
perfectament indiferent, amorf,
trepidant i sorrut: agressiu, diuen
-i aquest mot, segons sembla, és un elogi-.
Potser aleshores, per alguna escletxa,
s'hi filtraven microbis de tendresa
i la gent de pell aspra se sentia
estranyament amorosida i feble,
capaç i tot d'estúpids sacrificis.
Aquella gent vull evocar, els qui viuen
encara, afeixuguits pels anys, estòlids,
i els altres, els qui han mort a plena ruta
d'aquests quaranta anys llargs. Ells i no els altres
-els qui ostentosament estampen
llur nom damunt la feina-
són els únics herois d'aquesta història.
L'Elionor
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: «Sí, senyor» i «bones tardes».
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
que va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: «Sí, senyor» i «bones tardes».
In memoriam
Com que no sempre el poema s'organitza
entorn d'una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat Gonzàlez,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s'havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.
De res no servirà que li dediqui aquest poema;
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.
La Soledat Gonzàlez mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.
Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledat, l'havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.
Tot el que es perd es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat Gonzàlez...
Homenatge a Miquel Bauçà
La sirena grossa i el rellotge elèctric de la porteria.
Els dos tells del passeig i els bancs de fusta
del bosquet de marronyers.
La porta principal i les portes secundàries.
La sirena petita i els rellotges elèctrics de les quadres.
Els motors i les corretges.
Les màquines, el fil, els fluorescents.
La prima, els incentius, els uniformes.
El director i els encarregats.
Els horaris i les festes intersetmanals.
El soroll i els vidres glaçats de les finestres.
L'alienació, la solitud, l'esgotament...
Nova oració del parenostre
Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,
amén.
Avís
Tots els treballadors,
tant els de les sales de la planta baixa
com els de les sales del primer pis,
entraran i sortiran de la fàbrica
per la porta principal.
La porta principal
és la porta d'entrada i de sortida
dels treballadors.
Les portes secundàries
serveixen finalitats discrecionals
durant la jornada de treball,
però no han d'ésser utilitzades
per entrar o sortir de la fàbrica
al començament
o a l'acabament dels torns.
De dilluns endavant
tots els treballadors,
en entrar,
recolliran la fitxa que porti el seu nom
del dipòsit corresponent a la seva secció,
la perforaran amb el rellotge-control,
tal com ha estat abundosament ensenyat,
i la tornaran al seu lloc.
Tant les fitxes com el rellotge
són al peu de l'escala que hi ha
darrere la porta principal.
De semàntica
Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d'indisciplina,
ja no se'n diu imposar una sanció;
se'n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.
I recordo la sirena grossa de La Blava, que era posada al final del pati i tocava quan hi havia alarma aèria. Se sentia des de tot el poble. Una vegada van anar a bombardejar a Manlleu, els «nacionals», és clar, a una fàbrica que en deien a can Serra, que em penso que aleshores feien material de guerra. La sirena va tocar i vam sortir esperitats de la classe. Mentre travessàvem corrent un camp que hi havia davant de l’escola, miràvem enlaire els avions que ens passaven pel damunt. No anaven gaire alts i es veien perfectament. Potser els pilots també ens veien a nosaltres. Al final del camp hi havia un camí estret i un marge, bastant alt, que protegia un altre camí més ample, de carros. Ens vam ajaure al marge i vam veure com les «pavas» descarregaven les bombes. Tots portàvem un tronquet entre les dents perquè el soroll de les bombes no ens rebentés els timpans.
Miquel Martí es casà amb Dolors Feixas el 7 de maig de 1956. L’escriptor Emili Teixidor hi féu de fadrí major i en Josep Maria Castellet hi signà com a testimoni. Un cop casats es traslladen a viure en aquesta casa de la Costa del Ter, a casa els sogres, on residiran vint-i-quatre anys. Aquí naixeran els fills, Maria Àngels i Jordi; aquí se li declararà la malaltia de l’esclerosi i, aquí, finalment, escriurà el gruix central de la seva obra poètica: des d'El poble (1956-1958) i La fàbrica-1959 fins a L'àmbit de tots els àmbits (1981), dedicat a la Dolors, passant per Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1974), Quadern de vacances (1975) i Estimada Marta (1978), entre altres títols. Dels poemes inicials de la secció, el primer, de Si esbrineu d’un sol gest, inspirat en l’amor a la parella, i els altres, de Vint-i-set poemes en tres temps, La pell del violí i Quadern de vacances, ja amarats del pessimisme que li destil·la la malaltia, passarem a poemes de dos llibres, Estimada Marta i L’àmbit de tots els àmbits, que inicien la nova i decisiva etapa de creació poètica marcada per un vitalisme i una reflexió sobre el propi món i la relació amb els altres, que presidirà tota l’obra restant. És l'ultima casa a l'esquerra pujant el carrer i des del seu costat es pot contemplar La Blava just a sota.
Mostrar indretConvertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.
Massa sovint girem els ulls enrere
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.
Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.
Reposes, Marta, i ara tanco els ulls
per pensar-te, per veure't. Focs llunyans
i músiques i festes pel teu cos.
Tot l'aldarull insòlit dels colors
d'aquest estiu, i el vent que esbulla flocs
de cabells i n'escampa la claror.
Balma i torrent alhora, cridaré
la certitud de tu, d'aquests instants
que hem compartit, i escoltaré el ressò
de cada mot al fons de mi mateix;
balma i torrent, repetiré el teu nom
i els llavis plens de tu proclamaran
conjuntament presència i desig.
Tribut de sorra i fulles, temps i joc
apaivaguen la set del vianant.
Reposes, Marta, i jo reposo en tu,
i et penso tendrament, i et veig, i et tinc.
No em prens ni et prenc.
Traço el perfil d'un gest
i tanta llum es pobla del teu cos
que ja la llum ets tu i tots els colors
s'esbalcen i es confonen. Afuats,
esdevenim la punta d'un sol crit,
d'un sol desig, d'un sol pressentiment.
Vibra el silenci. Pluges i metalls
mesclen els sons. L'espera és tensa. Tens
l'arc del teu cos i alhora acollidor.
Entro en tu, Marta, tendrament, i creix
en ones lentes, poderós, el goig
fins a assolir la fonda plenitud,
la balma clara sense tornaveus.
Pura i obscena et mostres.Tens els pits
suaus i erectes i te'ls beso. Tu
somrius a penes, bleixes i m'aculls.
Molt dolçament repeteixo el teu nom.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Dellà el mirall algú crida la mort,
crida la mort i la mort no respon.
Deu dits-serpent palpen el mur-rostoll.
No sents la rel de tot a trenc de pell?
Toca l'eixut i amara-te'n la veu,
que el fueteig dels mots que no pots dir
se't torni mans. Estampa a la paret
amb signes tàctils l'àmfora i el vent,
l'arbre i l'esfera, l'horitzó i la nit,
i ressegueix-te pam a pam pel rost.
Debades pugen a la gola crits,
però el secret no et serà pas defès
si, orb de veu i a les palpentes, mut,
t'escrius de nou a les parets i ets un
amb tu mateix i amb aquest món hostil.
I aquell que crida insistentment la mort
no n'obtindrà ni resposta ni ajut.
L'aigua és la clau
Aquest violí té una sola corda
que només xiscla o gruny. Si en percudiu
la pell resseca, el so opac congria
ocells nocturns i sinistres bubotes.
Desvetlla vents la immòbil assemblea,
però ningú no branda les banderes
ni bufa els corns. Amb fustes de naufragi
aixeco barricades. Em contemplen
els ocellots. Jo vaig i vinc. Dessota
de cada mot hi ha un pou. L'aigua és la clau,
una clau que no tinc. Els mots sedegen.
És hora ja que esclati el gran incendi.
Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d'un pou
al punt de mitja tarda.
El pou temps ha que és sec,
la gent beu altres aigües.
De tant en tant, algú
hi treu el cap i marxa.
Al més pregon del pou
hi nien set aranyes.
Teixeixen, pacients,
sols de palla trenada.
Si bufa un xic de vent
els sols pugen enlaire.
Quan surten pel brocal
la tarda és molt més clara.
Aquest poema és un
sol de palla trenada.
Mireu-me bé: sóc l'altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d'enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m'ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.
Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m'eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d'aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.
Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l'altre.
Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m'endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure't tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s'ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.
Aquesta església, amb una estructura més propera a una capella gran –de fet, els rodencs la denominen la capella de la Verge del Sòl del Pont–, va ser construïda a mitjan segle xiv i refeta al segle xviii. A l'interior es conserva una imatge gòtica de la Mare de Déu sedent, la Mare de Déu del Sòl del Pont, avui patrona de la vila de Roda, amb l'Infant dret sobre el seu genoll esquerre. Aquesta imatge va ser mutilada el 1936 i restaurada el 1940. El dia 7 de maig de 1956, hi van contraure matrimoni Dolors Feixas i Riera i Miquel Martí i Pol, nòvios d'ençà que anaven a l'escola.
Precisament, a l'interior de la capella –perquè aquí és on es va casar amb la Dolors– és un bon punt per llegir-hi un fragment de Defensa siciliana, que tracta de com es van conèixer i del llarg festeig que van mantenir. Acabada aquesta lectura, de l'exterior de la capella estant, amb una bona perspectiva del nucli central de la vila, a l'altra banda del pont, és indicat llegir-hi el poema «El poble», descripció alhora senzilla, planera i precisa dels batecs de tot allò que caracteritzava el poble per al poeta, sota l'empremta de la tradició i els sentiments populars.
Mostrar indretEl poble
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
Torno a l'escola. Teníem dos patis, nosaltres: els dels petits i el dels grans. El dels petits era irregular. La part més ampla queia davant la façana del Centre Catòlic. Després hi havia un tros allargassat, que feia una mica de pendent en amunt i acabava en una porta reixada, de ferro, que tancava, de fet, l'entrada al Centre. La paret d'aquest tros allargassat donava al pati del col·legi de les monges. Era una paret relativament baixa, i més d'una vegada els més grans, aprofitant algun descuit o alguna absència dels mestres, ens hi mig enfilàvem per fer senyals i babarotes a les nenes, que també solien jugar a les mateixes hores. Era corrent aleshores atribuir xicotes (i les nenes xicots) als companys. La Dolors, la meva primera dona, la vaig conèixer així, i em penso que me la van «atribuir » més els altres que jo, tot i que devia demostrar alguna preferència per ella. Sigui com vulgui, al cap de molts anys ens vam casar. La vida proporciona sorpreses, ja se sap.
Abans de creuar el pont, a mà esquerra, trobarem el passatge d'en pare Moret que ens durà al passeig del Ter, una nova via oberta paral·lela al riu que, a més a més, ens permet d'acostarnos a la part de La Blava que hi toca. El passeig és una agradable zona peatonal vora el riu.
En qualsevol punt és indicat de llegir-hi el poema «Pícnic», que trasllueix la modernitat d'uns costums socials que penetraren amb força en la societat catalana de la postguerra, pels volts dels anys seixanta del segle passat. També hi podem llegir «Plou i fa sol», amb evidents ressons de la poesia popular.
Mostrar indretPlou i fa sol
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,
al cel triomfa l'arc de Sant Martí,
el món fa la rialla entre boirines
i el verd és més lluent i el groc més fi.
Plou i fa sol!, una alegria nova
xiscla i s'ensenyoreix del pensament,
i el poble vell, estès tal com la roba,
comença a retrobar-se lentament.
Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines,
plou i fa sol i riu clar l'horitzó,
plou i fa sol, les bruixes es pentinen...
i el vent manyac s'emporta la cançó.
Pícnic
Na Caterina, que ara jau a l'ombra
i escolta el transistor, farà l'amor,
si Déu vol, aquest vespre,
amb el marit d'una amiga que passa
les vacances a un poble de la costa.
Na Caterina és progressista i pensa
que el temps, com els gelats, es fon de pressa
i que més val, si es pot, aprofitar-lo.
Fa una tarda feixuga com un tàlem
i ran de l'aigua xisclen les falzies.
Na Caterina s'ha adormit i ensenya
mig pam ben bo de cuixa. Hi ha xivarri
de criatures vora el riu i, a l'ombra,
gent que berena somnis amb tomàquet
ja fa vint segles.
Dorm, Na Caterina,
i ronca –o, ben mirat, potser sospira–
mentre el marit –el seu–, inalterable,
llegeix un llibre de cow-boys i fuma.
El pont antic anterior a l'actual fou construït entre els anys 1094 i 1097, i és considerat un dels més antics d'Osona. Destruït per diverses riuades del Ter, els anys 1599, 1600 i 1617, va ser refet el 1648, fou restaurat de nou el 1710, arran de la guerra de Successió i en diverses altres ocasions, la darrera de les quals fou el 1940. El pont actual conserva a sota una part de l'antiga construcció, per això a Roda és popular la dita, també lligada a cadascuna de les esglésies que hi ha a cada extrem: «Pont sobre pont i església a cada cap.» El 1939, en la retirada de les tropes republicanes, molts foren els punts estratègics, com ara els ponts, que foren dinamitats i volats per entorpir l'avanç de les tropes de Franco. Els dos de Roda no se'n van pas deslliurar i, per això, el 1940, amb presoners de guerra condemnats a treballs forçats, van ser reconstruïts per darrer cop
Hi ha una escala moderna per pujar al Pont Vell, que creu el riu a una alçada espectacular. Des de la construcció del Pont Nou aquest pont s'ha convertit en una zona tranquil·la i agradable, amb molt bones vistes del riu cap a munt i cap avall.
És oportú situar-se en algun punt del Pont Vell i llegir-hi aquest fragment del llibre de memòries Defensa siciliana, que explica, a partir de l'experiència directa, qui eren i com es comportaven vencedors i vençuts, en aquells anys de fam, persecució i reconstrucció forçada dels estralls de la guerra civil.
Mostrar indretEl pres que he dit que formava part del batalló que va venir al poble a reconstruir els ponts que els «rojos», en la seva fugida, havien dinamitat, era madrileny i es deia Marceliano García Hernández. En Marcel, que li dèiem nosaltres, era un tros de pa beneït, senzill, afable, servicial i honest. Només tenia una dèria, la bicicleta, més ben dit, les curses ciclistes. El seu ídol era Julián Berrendero, un corredor famós en aquella època que havia fet bons papers fins i tot en el Tour de França. No recordo ben bé com va anar, això, però sé que en Marcel i tot d'altres companys seus, a més de treballar en la reconstrucció dels ponts, anaven a fer hores extres (i tant!) al taller de fabricació de telers on treballava el meu pare. Va ser ell qui el va portar per primera vegada a casa i la mare immediatament se'l va afillar. Passaven més gana que un mestre d'escola, aquells pobres xicots, i a casa, tot i que el menjar no ens sobrava pas, ell podia treure el ventre de pena. Recordo que venia força sovint, i també recordo que la mare, a més de donar-li menjar, li rentava i cosia la roba, i li donava peces més o menys en desús. Tots vam fer-nos molt amics, amb en Marcel, durant anys ens vam cartejar i, tant sí com no, va voler que els pares l'anessin a veure. S'havia casat aleshores (Petra es deia la seva dona) i tenia una carboneria. També hi va anar el meu germà gran, en viatge de noces, i la Dolors i jo, quan ens vam casar, també hi vam fer escala. Una escala amb parada i fonda abundosíssima, perquè tant en Marcel com la seva dona ens van obsequiar a cor què vols. Feia catorze o quinze anys de la seva estada al poble, però no se n'havia oblidat gens i deia que la meva mare era la seva segona mare. Hi he pensat sovint, en el Marcel. Era de la mena de persones la coneixença de les quals és capaç de reconciliar-te amb el gènere humà i, sobretot, de fer-te reflexionar d'una manera profunda, precisament per la seva netedat, per la seva senzillesa. Va morir força jove, d'un càncer de pulmó, em sembla.
L'estada del batalló de presoners va trasbalsar considerablement la vida del poble. Tot i els controls a què suposo que els sotmetien els soldats que els vigilaven, presos i soldats aviat van fer coneixença o amistat amb la gent, que em sembla que, en general, se'ls mirava amb afecte i amb compassió. Aquests dos sentiments els va afavorir molt –involuntàriament, és clar– un sergent que de fet tenia la responsabilitat directa i més immediata de tot el grup. Aquest sinistre personatge agafava unes borratxeres descomunals. Jo em recordo d'haver-lo vist caminar fent esses davant de tota la formació, soldats i presos, els diumenges al matí, quan tots plegats anaven a missa. També l'havia vist jugar (és un dir) a billar a can Pampa, bevent anís i conyac sense parar, bavejant com un garrí i havent-se d'aguantar amb la taula del billar o repenjant-se en algun dels qui l'acompanyen i, potser de grat, potser per força, li reien les gràcies. Les seves borratxeres, però, no haurien tingut altra transcendència que el mal que li haguessin pogut fer a ell, si no les hagués fet pagar als pobres presos que tenia a les seves ordres. Ben aviat es va saber pel poble que el sergent en qüestió tenia el «divertit» costum, quan estava borratxo, que era quasi sempre, de cridar un dels presoners, un qualsevol, i estomacar-lo sense més ni més servint-se de la sivella del seu ample i gruixut cinturó de militar. Les pallisses que administrava eren tan descomunals com les seves borratxeres. Ho puc dir perquè em recordo d'haver vist el pobre Marcel, a casa, amb la cara i el cos plens de blaus i els ulls inflats com els d'un boxador. I el més greu del cas, es queixava el nostre amic, era que, després de suportar les cafrades d'aquell brètol, que no tenien cap més justificació que el seu estat i la seva prepotència, després de suportar-les, dic, en posició de «firmes», el bandarra ordenava: «di que pase otro», i el pobre apallissat havia d'escollir un company al qual sabia que li esperava el mateix que acabava de passar ell.
Som al rovell de l'ou de Roda, a tocar de l'església i l'Ajuntament, els carrers que diàriament i els dies de festa Miquel Martí i Pol recorria darrere de les noies que passejaven la seva bellesa esclatant, però que havien de guardar unes formes molt rígides de relació amb els nois, quan besar-se en públic podia ser un acte castigat com a immoral.
Avui dia, aquest carrer més cèntric del poble antic té pocs cotxes i és de visita agradable.
En aquest punt o qualsevol altre dels que envolten la Plaça Major es pot llegir «Coin de rue», poema que denota les estra - tègies d'un jove per trobar-se amb la noia desitjada, tot sota l'embolcall de la música de la cantant Juliette Greco, musa dels existen cialistes francesos, influència molt present en aquells mo ments en la vida cultural catalana i, més concretament, en el poeta, que els llegia i després en va traduir obres. També hi podem llegir un fragment de «Meditació última».
Mostrar indretMeditació última (fragment)
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible.
Coin de rue
T'he esperat com abans
a la cantonada del carrer del Migdia,
no gaire lluny del pont,
on ja la nit veritablement comença.
T'he esperat com abans
sota el mateix fanal
que tu trobaves sinistre
i també duia el vell impermeable
amb el coll alçat.
També plovia avui,
com abans, ho recordes?
Estimàvem la pluja,
la fràgil intimitat de la pluja,
i passejàvem pels carrers en silenci,
ran mateix de les cases torbadores,
i et repenjaves tendrament al meu braç.
Tot era com abans,
però tu no has vingut.
Llavors algú ha passat i m'ha mirat amb estranyesa
i una parella, a l'altra cantonada,
s'ha aturat un moment per besar-se.
He encès la darrera cigarreta
i he tornat lentament cap a casa.
En alguna ràdio llunyana
la Greco cantava.
L'església de Santa Maria, dita també del Cap del Pont, va ser edificada abans del 1180. D'ençà el 1314 va ser transformada en la parroquial de Sant Pere arran de la destrucció de l'església de Sant Pere de Roda (a l'Esquerda). Amb el temps va esdevenir el centre de la població actual i s'hi féu amb una darrera ampliació i restauració al segle xviii. Miquel Martí i Pol va ser-hi batejat el dia 1 d'abril de 1929 pel vicari mossèn Pere Portell i va rebre-hi el sagrament de la confirmació el 9 de juny, dia de Corpus Christi, arran de la visita pastoral del bisbe de Vic, Joan Perelló.
El dia de la nostra visita vàrem trobar aquesta església parroquial tancada. On es pot trobar la clau?
Els dos fragments que us proposem de llegir pertanyen a Obertura catalana i Defensa siciliana. El primer plasma les vivències infantils del poeta en contemplar la crema de les esglésies i, el segon, de com, acabada la guerra, va entrar com a cantor molt admirat del cor parroquial. Els poemes «Preguem» i «Poema», de Paraules al vent, són una mostra dels anys en què el poeta encara no havia perdut la fe i s'interrogava sobre l'acció o la inacció de Déu davant els greus problemes i els dubtes dels humans. Després, ja agnòstic, el tema religiós deixarà d'aparèixer en els seus escrits.
Mostrar indretA l'altre extrem de la guerra, al començament, penso en el dia que van cremar l'església. L'endemà uns vailets del meu carrer, una mica més grans que jo, baixaven les escales de les tres fonts vestits amb sotanes, roquets, capes pluvials, etc., beneint el personal que trobaven. A mi em feia una certa por morbosa, tot allò, com me'n va fer una vegada que vaig veure passar pel carrer un cotxe amb tot de canons de fusells que sortien per les finestres. Els ornaments els havien arreplegat a davant de l'església. L'havien cremada la nit abans. Jo i els de casa ho vam veure des d'una mena de conillar que teníem a-dalt-al-terrat (era una expressió casolana), al qual es pujava per una escala com les de paletes, però de graons més amples. Per les petites finestres es veien teulades i el rosetó i una part de la façana de l'església. No recordo que diguéssim res, tot i que ens hi vam estar una bona estona. Pel rosetó sortien flames, i se sentia un brogit sord. Davant i dins de l'església cremaven sants, bancs, casulles, albes, etc. El que no es va cremar, ho passejaven l'endemà els vailets que he dit.
Al cor parroquial hi vaig cantar molts anys. Tenia força bona veu, jo, i una orella molt fina. Més d'una vegada havíem cantat la missa De angelis amb el mossèn organista, alt i gros com un sant Pau, ell i jo sols, «manu a manu». També em feia fer solos, aquest mossèn, durant el novenari d'ànimes, amb l'església mig a les fosques, per la novena de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que es feia a la seva capella abans de la festa major, i en circumstàncies solemnes. Hi havia una cançó La presó del Tabernacle, que la brodava. Quan la cantava, a l'església hi havia un silenci emocionat i, en sortir, les dones ens felicitaven a la meva mare i a mi. Sense exagerar, em sembla que puc dir que, del cor de nens, jo n'era el puntal més sòlid. El mossèn ho sabia i m'amanyagava d'allò més.
Preguem
Tenim el cor profundament cavat en ombres
i la vostra veu, Senyor, és groga com els blats.
Creixem, però, verticalment,
allunyant-nos dels camins tan inútils.
La nostra carn és flonja com la fruita podrida
i el nostre pas, insegur com el d'un infant.
I és que difícilment caminarem
amb els ulls girats enlaire.
On és, Senyor, la vostra mà?
on, el lligam intens de la vostra mirada?
Car és llarga la ruta i plena de paranys
i les pedres ens nafren els peus
i a les mans hi tenim grapats d'espines.
Som com animalons desficiosos
tothora acorralats pels caçadors.
No pas amb veu tranquil·la clamem,
sinó amb un crit rogallós,
perquè us temem, Senyor, i alhora
tenim una íntima, una vital necessitat de Vós.
Poema
A Blai Bonet
Ens sabíem tan orfes, Senyor, tan mancats de tendresa
que ens planyíem de nit amb estranyes cançons de bressol,
invocant antiquíssims camins, car ens era defesa
l'alta ruta que mena a la llum per rials de consol.
I de sobte ens miràveu, Senyor, i ens sentíem perfectes
i ens lliuràvem a Vós com es lliura l'ocell a l'espai.
I un matí ens infantava de nou en els mínims objectes
sense angoixa ni plor, dolçament, com un íntim desmai.
Ara el temps, entre Vós i nosaltres, es viva paraula.
Per vivència de Vós coneixíem el do de la llum.
Cavarem en la nit fins que el vent destrueixi la faula
i després Vós fareu que no es perdi, per sempre, el perfum.
A disset anys, Miquel Martí i Pol era un jove molt presumit i molt de missa, ell mateix afirmava: «Era molt de missa aleshores, jo, i n'era de debò, convençut, vull dir; anava a fer la visita al Santíssim, combregava setmanalment i tot el que vulguis, m'ho agafava pel fort, vaja.» Entrà a Acció Catòlica espanyola i freqüentà el local del Centre Parroquial, situat a tocar de l'església de Sant Pere, a la banda dreta, en un edifici avui desaparegut on, entre altres activitats, es feia teatre d'autors catalans i en català, sota l'empara de la parròquia.
A la part exterior de l'edifici actual de la rectoria o en algun espai interior d'on hi havia el Centre Parroquial, hi llegirem un fragment de Defensa sicialiana que narra com s'hi celebraven les misses un cop acabada la guerra ja que les esglésies havien estat cremades, i el poema «Cròniques canten», d'El poble, amb què intenta fer una disecció sociològica de com era la gent de Roda aquells anys.
L'edifici actual és de recent construcció. Quina funció té actualment? És una escola? El dia de la nostra visita el recinte estava tancat.
Mostrar indretEm veia al meu poble, al costat de la mare, el dia que deien que era el més feliç de la vida, al teatre del Centre Parroquial convertit en església, perquè la del poble, una mica més amunt, l'havien cremat els rojos durant la guerra i encara no estava restaurada, tot i que els amos de les fàbriques tèxtils de vora el riu havien donat diners a cabassats per refer-la i fins i tot els n'havien sobrat per pagar un edifici nou a Vic, un seminari que seria dels més grans que s'havien fet mai; però mentre acabaven d'adobar l'església parroquial feien missa i cerimònies al teatre del Centre Parroquial, amb una creu i un sagrat cor immensos, pintats de manera cridanera a la paret del fons de l'escenari, l'altar al mig i els ciris i els capellans repartits a l'entorn com si fos una representació teatral, sense telons ni decorats.
Aquell dia de la meva primera comunió al poble del riu, m'havia posat pantalons llargs per primera vegada. Uns pantalons de golf que m'havien fet, aprofitant-ne uns de llargs que no sé d'on havien tret, perquè el sastre del poble i la tia Enriqueta van entabanar la mare que els pantalons de golf eren la gran moda, un nen no era ben educat ni polit sense pantalons de golf i miraven de convence'ns ensenyant-nos revistes de models d'homes i joves amb vestits de quadres estil Príncep de Gal·les i pantalons de golf. I com que el sastre era amic de la tia Enriqueta i d'aquesta manera els pantalons vells semblarien uns de nous perquè només arribaven a mitja cama i no es veurien gens atrotinats de la part de baix, la mare va accedir sospito que més per l'estalvi que per la moda. Després, passats uns mesos, el mateix sastre i la tia Enriqueta van veure que jo no podia anar amb aquells pantalons pel poble, ni els diumenges, i me'ls van tallar i convertir en pantalons curts amb el camal fins gairebé als genolls. Així doncs, els pantalons llargs de la tia Enriqueta eren els primers pròpiament llargs que portava, és a dir fins a terra, no fins a mig ventre de la cama i cordats com un coll de camisa com els de golf, que semblaven els bombatxos que portaven les noies de la Falange, les Margarides els deien, per desfilar quan feien gimnàstica a les monges.
Al Centre Parroquial del poble de les fàbriques, aquell dia, hi havia una presència invisible, que em semblava que tothom mirava: la del pare presoner, llunyà però present d'alguna manera. La mare s'havia posat un vestit senzill però bonic, estampat de minúscules floretes blaves sobre un fons violeta que feia joc amb els seus ulls, amb els cabells estirats enrere sense cap coqueteria, però que a mi em semblava que li quedaven molt bé, la trobava molt guapa, la mare, tan prima, amb els ulls tan grossos i liles com dues olives gegants, els llavis sense pintar, el cap enlaire, desafiant, callada, obstinada.
-¡A mi no em farà abaixar la cara ningú! -deia, tot pentinant-se al petit lavabo de casa, mentre jo assajava de caminar pel corredor amb els pantalons de golf-. No m'hi veuran a mi, de rebaixada. Encara ha de néixer, el que m'ha de fer acotar el cap.
Com que els «rojos» havien cremat «l'església gran», que deia la meva padrina (volia dir l'església parroquial, per diferenciarla de la capella de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que també va ser cremada, naturalment), en acabar la guerra, durant una temporada que em sembla que va ser força llarga, les misses es feien al Centre Catòlic, al teatre del Centre Catòlic. A la paret del fons de l'escenari hi van pintar una gran creu amb un símbol que diria que era el del sagrat cor al mig, i davant hi van habilitar un altar. L'escenari, doncs, era el presbiteri, i la platea, amb les seves llotges, i els dos pisos acollien els fidels. No sé si als qui van arbitrar aquesta solució se'ls va acudir en cap moment el caràcter de «representació » que adquirien les misses, pel fet de celebrar-se en un teatre. Potser sí que hi van pensar, però en aquells moments una missa era una cosa massa transcendental perquè a algú se li acudís de posar objeccions a la idea, o de fer-hi –pobre d'ell!– broma.
Cròniques canten
Al meu poble hi havia
gent de tres menes:
els qui creien,
els qui no creien i els
qui tant se'ls en fotia.
D'aquests darrers, però,
n'hi havia pocs.
Al meu poble hi havia, sobretot,
gent de dues menes:
els qui creien
i els qui no creien.
I encara val a dir que aquests darrers
no eren pas molts. Els altres,
establerts en llurs castes, concertaven
negocis, feien tecs, casaven noies,
fornicaven (discrets), s'estossinaven,
donaven culte a Déu i altres foteses
que no recordo bé, amb molta cura
de preservar la llei de l'escomesa
dels descreguts i els cínics, per poder-la
transmetre intacta als fills i així donar-los
ocasió de concertar negocis,
fer tecs, estossinar-se, casar noies,
fornicar, adorar Déu i altres foteses
en un clima de pau i de respecte.
Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava
la pell, i feia una tardor benigna,
i l'hivern era fred. Parlo de coses
que fa segles que duren i que encara
duraran molt de temps i de persones
que hom considera astutes i correctes.
Aquell temps era així. Cròniques canten.
El mateix edifici del Centre Parroquial acollia l’escola parroquial o dels capellans, també coneguda com de Mossèn Espinalt. Estava situada als baixos de la rectoria que avui encara poden visitar-se. Oferia escola a més d’un centenar d’alumnes i classes nocturnes als treballadors del poble i de la comarca. Miquel Martí i Pol hi va ingressar el curs de 1933 quan comptava quatre anys i, llevat del període de la guerra en què anà a les Escoles Nacionals, cursà els seus estudis en aquest centre fins que els acabà, a catorze anys i entrà a treballar a La Blava.
Davant el pati on abans hi havia l’escola Espinalt o dins l’edifici que ara fa de rectoria es poden llegir un fragment d’Obertura catalana i dos de Defensa siciliana que dibuixen en quin clima social i cultural es va formar el nen Miquel i quines trapelleries, pròpies de l’edat, feien quan van descobrir el món de les noies.
Avui dia, si l'edifici està tancat, des de fora es fa difícil detectar les diferents zones dels edificis eclesiàstics i de la rectoria.
Mostrar indret
Jo devia començar a anar a estudi quan tenia quatre o cinc anys. No ho puc precisar, però ho suposo perquè aquesta era l'edat en què normalment es començava, aleshores, tenint en compte que de guarderies, almenys als pobles, no n'hi havia. Vaig anar al col·legi de capellans, és a dir, a l'Escola Parroquial, que dirigia mossèn Francesc d'A. (d'Assís) Espinalt, pvre. (així era com firmava sempre), cosí d'una cantant d'òpera força famosa que es deia Maria Espinalt. En aquella època al meu poble hi havia tres escoles: la del senyor Sebastianet (Sebastià Álvarez), les Escoles Nacionals i l'Escola Parroquial. Parlo d'escoles de nens, és clar, tot i que sembla que les Nacionals eren mixtes, cosa absolutament malvista. Per a les nenes hi havia monges (Dominiques de l'Anunciata). D'una manera esquemàtica, potser un pèl exagerada però força indicativa, jo diria que els «rojos» rics anaven amb el senyor Sebastianet, els «rojos» pobres a les Nacionals, i els «altres» amb els capellans. Jo vaig anar amb els capellans. Mossèn Francesc era molt amic de casa, tant que quan va esclatar la guerra civil, l'any 1936, el vam tenir amagat una colla de setmanes. Si s'hagués sabut, dubto molt que li haguessin respectat la vida, perquè era un home hàbil i influent que tenia força enemics. El meu pare segur que també les hauria passat putes.
La proximitat del nostre estudi amb el col·legi de les monges devia afavorir sense cap mena de dubte l'eclosió d'amors adolescents. Quan acabaven les classes, tant al matí com a la tarda, les nenes, passaven per davant de la rectoria, de manera que semblava –només ho semblava– que sortíem del mateix lloc. A més, com que tot el baluard religiós que he dit: església, rectoria, «Colegio Espinalt», col·legi de monges i Centre Catòlic, quedava apartat del carrer d'en Pere Almeda, que era el més pròxim, resultava que hi havia un espai diguem-ne urbà que compartíem cada dia nois i nenes. Això, sumat al veïnatge dels patis, estimulava la fantasia i el desig. Les mares que venien a buscar nens i nenes, i els capellans i les monges, vetllaven perquè no ens esgarriéssim, és clar, però nosaltres –els i les grans, vull dir– ens esgarriàvem.
De totes maneres, aquest esgarriament era d'un ingenuïtat aclapadora. Anàvem molt endarrerits, els adolescents d'aquella època. El que més fèiem era fanfarronejar estúpidament, nosaltres, i fer blederies, elles. Quan cadascú era a casa seva, i jugàvem pel carrer o pels afores del poble, en grups, els instints es podien desfermar més fàcilment, però a les hores de plegar d'estudi, ens limitàvem a alimentar fantasies absurdes i cinematogràfiques. El que era corrent, això sí, era atribuir-se «xicots» i «xicotes», el que ara en diuen nòvios. Amb la meva primera dona, jo hi vaig començar a festejar (?) així, quan tots dos encara anàvem a escola. No sabria pas dir si de debò ens havíem fixat lliurement l'un en l'altre, o si ens vam descobrir gràcies a la manifasseria dels companys i les companyes. N'hi havia que semblaven fets a mida per a aquesta feina. Alcavots potencials, en certa manera, però que solien operar més per gelosia o per enveja que no pas per veritable professionalitat.
Els pupitres –les taules, més endavant– estaven col·locats en rengles, de cara a migdia. A tocar de la finestra d'aquest cantó, i, per tant, d'esquena al pati de les monges, hi havia la tarima amb la taula del mestre, de mossèn Francesc. Davant la seva taula hi havia un cert espai sense pupitres. Allí hi posàvem l'estufa, a l'hivern, per escalfar-nos– la llenya, o les serradures, o el carbó, es guardaven en una mena de túnel bastant profund que hi havia a mà esquerra de l'escala de baixar a les comunes. Allí també, amb estufa o sense, ens posàvem els alumnes –no tots, és clar– fent semicercle per «donar» la lliçó. Mossèn Francesc de vegades ens la demanava des de la seva taula; de vegades baixava i es posava a peu dret davant nostre. A cop d'ull, jo diria que devíem ser uns seixanta o setanta, a la classe. No m'havia parat mai a comptar-los, tot i que matí i tarda es passava llista i calia respondre «¡Presente!» quan deien el teu nom. Calculo el possible nombre d'alumnes pel record, molt viu, que tinc de la classe. Al tros de paret que hi havia damunt de les finestres que queien darrere la taula de mossèn Francesc, hi havia un formidable santcrist i, a banda i banda, un retrat del general Franco i un altre de José Antonio (els dos lladres, que deia un «roig» amic meu). Suposo que la presència dels retrats era obligada. Ho dic perquè anys més tard, quan vaig anar a treballar, al despatx de la fàbrica també hi havia el retrat dels dos personatges, almenys el del primer. A més a més, a la classe hi va haver durant molt de temps una bandera espanyola de dimensions ben considerables, posada dreta al costat de la tarima del mestre. La bandera no hi era pas només per fer maco, és clar. Cada matí i cada tarda, abans de començar la classe, un alumne l'aguantava desplegada, amb el pal a la cintura, mentre els altres, «brazo en alto», cantàvem el «Cara al sol». Abans –o després, no ho recordo– havíem dit un parenostre.
Les places majors dels pobles solen ser el centre de la vida civil de la col·lectivitat. En la de Roda, de forma triangular, hi ha alguns edificis dignes d’observar per les façanes, que delaten els gustos i les modes d’altres èpoques: cases que barregen elements modernistes amb d’altres de l’eclecticisme, una variant tardana i més popular del neoclassicisme. Destaquem, sobretot, la casa on va néixer Francesc Macià, conegut com a Bac de Roda, heroi de la guerra de Successió. Aquí també s’hi van fer durant el franquisme els grans actes d’adhesió al règim feixista del general Francisco Franco, al peu de l’obelisc dedicat als «Caídos por Dios y por España» alçat el 25 de juny de 1939, avui, sortosament desaparegut, amb la voluntat d’acabar amb l’esquizofrènica memòria dels vencedors i vençuts de la guerra fratricida. A la plaça hi ha una placa que reprodueix alguns dels versos del poema «El poble».
En aquest punt, centre neuràlgic de la vila, podem llegir-hi tres textos. El primer, el poema «Meditació primera», descriu com eren els diumenges de la postguerra per a la gent jove, amb itineraris diversos però coincidents, centrats per la Plaça Major; el segon és un fragment sobre un dels actes feixistes duts a terme en aquest indret de la vila i, finalment, el poema «Romanço», que seguint pautes de la literatura popular narra una història d’amor malgrat les repressions i és el més versionat com a cançó de tota l’obra martipoliana.
Mostrar indret
Meditació primera
Carrer del Pont,
Pont Vell,
Carrer d'En Pere Almeda,
Plaça Major
i Carrer d'En Bach.
O bé:
Plaça de Catalunya,
Carrer de Dalt,
Plaça Major
i també Carrer d'En Bach.
O bé encara:
Carrer de Ferran Alsina,
Carrer de la Diputació
i un altre cop Carrer d'En Bach.
I al Carrer d'En Bach,
al mateix començament del Carrer d'En Bach,
davant per davant l'un de l'altre,
el Bar i el Cinema.
I a la nit el mateix itinerari,
però en sentit invers.
Heus ací el diumenge.
En acabar la guerra es va organitzar ràpidament la falange, al meu poble –i a tots, suposo. De gent gran afiliada, no sé si n'hi havia gaire. Pel que he anat esbrinant després, m'imagino que déu n'hi do. Amb tot, m'atreviria a dir que de convençuts n'hi devia haver ben pocs. El que passava era que els que no militaven per odi ho feien per por. No sabria pas dir que era pitjor. Les criatures també ens vam «afiliar», llevat, és clar, dels «rojos», rics i pobres, que ja quedaven diguem naturalment exclosos de la selecció. L'escola del senyor Sebastianet em sembla que ja no es va tornar a obrir. Ell i la seva família van marxar a Barcelona, on van muntar una acadèmia. Els alumnes dels capellans –i d'altres– vam entrar als rengs de la falange. Jo també, és clar. No sé si era «flecha» o «pelayo », que eren les denominacions correctes dels aprenents de «falangista valeroso», com deia la cançó. Suposo que devia ser «pelayo» (sense el «don», és clar), que em penso que era el nom que corresponia als més petits. Alguns dies de la setmana, en plegant d'estudi, ens feien anar a fer instrucció paramilitar al pati de les Escoles Nacionals, que era com si diguéssim el quarter general. I els diumenges, amb calces curtes, camisa blava (la famosa «camisa azul»), boina vermella i cinturó amb una grossa sivella amb les fletxes i el jou, anàvem, formats, a so de trompetes i tambors, a missa major. Baixàvem pel call de la capella i pujàvem pel pont vell armant un rebombori considerable. A l'església ocupàvem el passadís central, i ens agenollàvem, ens posàvem «firmes» (no ferms, què punyeta!, «firmes»), o «en su lugar descanso» a toc de corneta. També anàvem, els dies assenyalats, en formació a missa a la plaça major (del «Caudillo», aleshores), on hi havia un obelisc d'homenatge als «caídos por Dios y por España», que eren, naturalment, els «mártires de la cruzada»; als altres –als altres morts– ja els estava bé haver-la dinyat i no es mereixien cap homenatge. Aquest obelisc que dic tenia un altar i tot, i hi va ser molt de temps, a la plaça. Com que era molt de nyigui-nyogui, però, i estava exposat a la intempèrie, es va fer malbé i el van enderrocar. El va substituir una placa de marbre col·locada part defora, en una paret lateral de l'església.
Romanço
Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,
vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.
Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,
acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet,
dirà quatre paraules.
Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor,
tota la santa tarda!
Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i et mirarà les cames.
Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.
En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades,
ens farà mal el coll,
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.
Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.
Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.
Quan ja siguem ben lluny,
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.
El 1980, amb la Dolors decideixen canviar de casa i comprar-se’n una al carrer de les Escoles, en un barri nou, que el poeta batejà com el barri de Bloomsbury. A la nova llar, ocuparà una habitació on tindrà la biblioteca i una finestra al davant que el comunicarà amb el món exterior, amb la natura. Hi viurà cinc anys, fins un després de la mort de l’esposa, escaiguda el 22 de juny de 1984. Fins aquest moment, són anys de plenitud intel·lectual malgrat la malaltia. Hi escriu el Primer llibre de Bloomsbury (1982), amb poemes que trasllueixen una esperança de reconciliació amb ell mateix, de retorn del viatge al pou pregon on l’havia abocat la malaltia. I hi tradueix obres de Racine, Flaubert, Pablo Neruda i Jean Genet. El 1985 publica el Llibre d’absències, escrit entre el juliol i l’agost de 1984, arran de la mort de l’esposa, que és un dels llibres més llegits i citats de tota la producció martipoliana.
Es tracta d'una casa de nova construcció, sense cap pretensió, a una filera de cases adossades iguals. La zona, que és un carrer sense sortida, és molt tranquil·la. Davant la casa, en la qual avui viuen familiars del poeta, podem llegir un fragment d’Obertura catalana en què reflexiona com ha de fer front als moments de desànim produïts per la malaltia; quatre poemes de Llibres d’absències, escrits amb un to de plany sincer i impactant, lluny del melodrama, que fàcilment poden convertir-se, i s’han convertit, en cants de dol de centenars de persones anònimes que se’ls fan seus en esqueles i recordatoris arran de la mort d’éssers estimats, i, finalment, tres poemes del Llibre de Bloomsbury, que remarquen el nou camí d’esperança i de lluita que ha pres contra l’adversitat.
Mostrar indret
De vegades penso que una malaltia per-a-tota-la-vida, com ara la meva, que et marca uns límits, tan estrictes i et sotmet a unes servituds tan rigoroses, és una solemne injustícia, una mena d'atemptat contra la naturalesa. Perquè, no ens enganyem, una malaltia d'aquesta mena no s'arriba a vèncer mai, és impossible de superar. La possibilitat d'una espècie de pacte amb el mal (és a dir, amb un mateix) és l'única sortida possible, i l'única vàlida, al meu entendre. A banda i banda d'aquesta sortida n'hi ha dues d'altres, igualment absurdes entre si: la resignació i la desperació. Per a mi, totes dues parteixen de supòsits falsos. La primera, el de creure que la malaltia és un «voler» de Déu; la segona, el de considerarla un atac personal. Jo no penso que Déu s'hagi dedicat sàdicament a castigar-me. Si arribés a creure en alguna d'aquestes dues coses (a creure-hi fermament vull dir), perdria immediatament i per sempre el respecte a un Déu en el qual no crec ni deixo de creure, és a dir, a un Déu en el qual racionalment no puc creure, però que racionalment tampoc no puc negar. Suposant que hi sigui, Déu no pot ser una mena de personatge carregat de punyetes que es dedica a fer la santíssima a determinades persones. Rebaixar la idea de Déu a aquests nivells és riure-se'n, i això és el que fan, potser sense adonar-se'n, molts pseudocatòlics. La meva malaltia és un accident absolutament normal en el desenvolupament d'això que en diem vida, i jo com a tal procuro de situar-la, i per això deia que l'única cosa que es pot fer, racionalment, és pactar-hi, és a dir, acceptar-la, que vol dir acceptar-se. Vèncer-la és impossible, ho deia i ho repeteixo, si més no per una cosa: perquè la malaltia, en casos com el meu, és a dir, en casos de malaltia per-a-tota-la-vida, sempre és present,mai no abandona les seves posicions, i fins i tot m'atreviria a dir que mai no retrocedeix i que sempre avança.
Calladament
Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des de portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;
el verd proclama vida i esperança,
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Temps venturosos
No sé si plou on ets, però la pluja
fa que et recordi. Havíem compartit
moltes pluges i moltes esperances;
matins, tardes, capvespres desfilaven
sota el pausat exordi de la pluja
i érem feliços amb ben poca cosa.
Passejàvem sovint sota la pluja
i cadascun dels dos feia projectes
que fins i tot a voltes s'acomplien.
Temps venturosos. Ara tu no hi ets
i la pluja segueix. M'agradaria
saber que plou per tu també, i la pluja
ens uneix com abans, altra vegada.
Parlem de tu
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Torna al teu clos
Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te'n fa protagonista i deu ser trist.
Però més trist és veure l'agonia
lenta d'algú que estimes; com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d'ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l'esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.
Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.
Torna, doncs, al teu clos i fes-t'hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d'amor el buit de l'estimada morta.
No esperis cap senyal enllà dels vidres.
La quietud dels arbres i aquest vol
intermitent de la garsa no són
presagis de cap fosca meravella.
Tot el que busques és dins de la cambra,
dins mateix del poema.
El buit del temps, omplim-lo d'esperança.
Altes les mans i molt més alts encara
els ulls i el pensament.
Que giravolti
la roda dels records i dels designis,
que encengui l'or de totes les collites
i desvetlli el gran vent de melodies
que embruixa fulles, i secrets i rostres.
Altes les mans, i que els batecs s'emportin
dissorts i dols, angoixes i temences
pel riu del temps que cap temps no detura.
L'ull de l'anella mira sempre enlaire.
S'aquieta la tarda rere els vidres.
La llum retalla nets perfils de vida
de tots colors, i el jonc d'un crit travessa
l'aire encalmat.
Jo vaig i vinc, de mi
a mi mateix, per aquest pont de somnis.
El 1931, l’Ajuntament de Roda i la Generalitat de Catalunya havien començat l’edificació d’unes noves escoles públiques i laiques, és a dir, no confessionals, que suplien per la via de la confiscació les anteriors, de caràcter religiós i privat. Van ser inaugurades el 1935, en un edifici que té un cos central amb dues ales, una per als nens i una altra per a les nenes, però amb un pati comú i una sola piscina on podien banyar-se i jugar-hi junts. Els alumnes de les dues escoles religioses del poble, el Col·legi Espinalt i el col·legi de les Monges, van ser traslladats a les noves Escoles.
L'edifici, que acaba de celebrar 75 anys, té una dimensió important i un pati a davant que és espaiós, amb sol i ombra.
En aquest lloc, és indicat de llegir-hi dos fragments d’Obertura catalana, els quals denoten el sectarisme que es va viure tant en un règim com en un altre, quan les decisions estaven en mans de personatges sinistres i sense cap sentit democràtic i tolerant de la vida de les persones.
Mostrar indret
Els meus records «conscients» comencen quan ja anàvem a les Escoles Nacionals, perquè amb el començament de la guerra l'Escola Parroquial havia estat tancada. Per exemple, recordo que quan van tancar l'escola ens van fer anar tots els alumnes a recollir els llibres. Jo anava amb el meu germà gran. A la porta de la classe hi havia un home del poble, que portava ulleres i es deia Ballús, que ens recacejava les carteres. La doctrina la llençava, i de l'enciclopèdia (l'enciclopèdia era quasi el llibre únic, aleshores) n'arrencava les pàgines de la història sagrada. També llençava (no sé per què) un llibre que es deia El meu epistolari. Aquest individu, que a més de curt de vista era curt de gambals, empunyava amb la mà dreta un revòlver de culata blanca, de nacre, em sembla. Jo no havia vist mai un revòlver de debò, i em sembla que no n'he tornat a veure mai més cap, almenys de tan a la vora.
De l'època de les Escoles Nacionals (els tres anys de guerra) sí que en recordo coses. Hi havia un, que li dèiem l'ocellet, que era «roig» i sempre em deia que ens matarien a tots. A mi em feia por. Aquest mateix, un dia, em va ensenyar una cosa i em va dir que era un condó. No ho era, però jo vaig envermellir perquè aleshores no n'havia vist mai cap, i era el temps de l'escatologia, en què dir titola, o cul, o mamelles, o cagar, semblava una proesa. Recordo també alguns mestres: la senyoreta Rosa, grassoneta, que vivia en una casa del mateix color que el seu nom, el senyor Llaberia, l'inefable senyor López, el senyor Artola. El senyor López portava unes ulleres de vidres gruixudíssims i enraonava en castellà. Tenia el costum de sortir de la classe, amb algun pretext, i tornar-s'hi a presentar obrint la porta inesperadament. Al que arreplegava fotent el bèstia, li deia: «Te voy a poner negro.» Una tarda, quan va sortir, el capitost de la classe va dir que li havíem de donar una lliçó. Saltaríem tots per la finestra, mentre ell feia girar una rodeta que immobilitzava la maneta de la porta. Quan el senyor López volgués entrar, no podria. Aleshores ell, que anava molt lleuger, faria girar altre cop la rodeta i amb quatre salts s'uniria a nosaltres. Així ho vam fer. El senyor López va trobar la classe buida. És l'única vegada que he pitllat l'estudi sense cap excusa.
De retorn cap al centre de la vila, un cop creuat el Pont Nou, a mà esquerra, trobarem el carrer de Sant Antoni Maria Claret. A la casa número 3 hi ha el pis on Miquel Martí i Pol va viure fins a la mort. En total onze anys. A la planta baixa, a mà dreta de l’entrada, hi ha la seu de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol, entitat creada per familiars, amics i admiradors el 28 de setembre de 1998. En aquesta casa, el poeta redactà els darrers llibres: Un hivern plàcid (1994), Llibre de les solituds (1997), Haikús en temps de guerra (2002) i Després de tot (2002). A més, és clar, de les lletres de les cançons dels discs Un pont de mar blava (1993), Porrera (1995) i Temps de revoltes (2000), de Lluís Llach.
És la segona casa del carrer, a l'esquerra, amb bona vista panoràmica del riu des de la part posterior, però molt menys tranquil que durant la vida de Martí i Pol, per la construcció a pocs metres del Pont Nou, que porta tot el trànsit mecanitzat que travessa el poble.
Al carrer, o bé sol·licitant l’entrada, a la seu de l’Associació, podem llegir un fragment d’Obertura catalana en què glossa la compenetració amb la segona esposa, Montserrat Sans; tres poemes de Llibre de les solituds on, fent un gir a la temàtica dels altres llibres de poemes, tracta de la més coent actualitat, inclosa la transcendència dels seus seixanta-set anys; el poema «Preguntes », d’Un hivern plàcid, on insisteix en la incògnita del més enllà; dos haikus i dues tankas de Haikus en temps de guerra, en els quals s’interroga per la persistent salvatgeria de la humanitat, i, finalment, una cançó d’Un pont de mar blava i una altra de Temps de revoltes (que es poden escoltar cantades per Lluís Llach), que són un clam per la pau, la justícia i l’esperança i connecten amb l’estil i el to de, entre altres llibres, L’àmbit de tots els àmbits.
Mostrar indret
Davant la porta, la Montserrat em va ajudar a baixar del cotxe. Ens sabem els moviments de memòria i els executem amb precisió. Jo trec les dues cames a fora, amb la mà esquerra m'agafo a la finestra de la porta i la dreta l'hi dono a ella. Aleshores faig més o menys força amb la mà esquerra i ella em tiba. Quedo dret, recolzat d'esquena contra el cotxe. Així ho vam fer, l'altre dia, i aleshores un ventet molt suau em va acariciar la cara i em va dur la sentor de la terra. Vaig estar un moment dret, vaig mirar el meu voltant i no em vaig saber estar de dir: Ara m'agradaria poder anar a caminar una estona, senzillament això, poder anar a caminar, tan lentament com fos, però caminar. I amb un cert to de lament, que potser no era just, vaig afegir: Però és impossible, ja no ho podré fer mai més, te n'adones, mai més. Ningú que no visqui en la pròpia carn una cosa semblant no ho pot entendre, això. La Montserrat em va mirar i va somriure sense dir res. Potser era injust en dir-li això a ella, però ¿a qui més ho podria dir? Ella m'entén i m'ajuda, com m'entenia i m'ajudava la Dolors. No és fàcil viure amb un malalt «perpetu» (com el secretari de l'Institut d'Estudis Catalans), però al malalt perpetu tampoc no li és fàcil, viure. La malaltia, de vegades, s'accepta, però mai no es supera. És clar que acceptar-la ja és «superar-la». Més ben dit, l'acceptació és l'única superació possible. Però la persona ha de poder lamentar discretament i en privat allò que ha perdut. I ho ha de poder dir a la persona que l'estima prou per escoltar-lo i comprendre'l. No vull que em planyin, ni ho demano. El que sí que demano és que m'escoltin i em comprenguin.
Benaventurances
No sembla fàcil que mai la genteta,
com vós i jo, vull dir, puguem saber
què va passar exactament, però múltiples
mitjans informatius, parlats o escrits,
es fan ressò de secrets, confidències,
informes, filtracions, etc., etc.,
manipulats tal vegada, que impliquen
gentassa: càrrecs públics, magistrats,
financers i el que en diuen poders fàctics
tots els quals neguen les imputacions
i no tan sols ho fan, sinó que acusen
del mateix de què són acusats ells
a d'altres càrrecs públics, magistrats,
financers i el que en diuen...
–Prou, pareu!
Em quedo amb el no-res dels meus poemes.
Bloc de notes
De fora estant contemplo l'espectacle.
Meticulós, prenc notes i em comento
a mi mateix les ínfimes sorpreses.
Tot és, com sempre, gris i previsible:
pedòfils, mafiosos i corruptes
emplenen gairebé tot el diari
salpebrat d'accidents i altres catàstrofes.
Ni els pits de la Samantha no em trasbalsen.
Cent vint, cinquanta-set, vuitanta-cinc,
bé deuen ser reals aquestes mides,
tant com els immigrants foragitats
del temple on protestaven, a París,
per les forces de l'ordre, de quin ordre?
Qui lluita pel poder té el cel guanyat,
ho sap tothom i deu ser profecia.
¿Em pot dir algú què hi guanyarem els pobres
si quan sigui el moment entrem a Maastricht?
Gràcies a Déu es mantenen actius
tots els conflictes i l'estiu s'acaba.
Em costa molt servar-me. Giro full.
De què és senyal parlar tan poc, pregunto,
de llibertat o bé d'indiferència?
Havent dinat em llimaré les ungles.
Autoretrat als seixanta-set anys
El cap, feixuc, m'ha encorbat les espatlles
i m'ha enfonsat el pit. Discretament
–i és d'agrair– el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l'imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
I ara, en silenci, esperaré una noia
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se'm farà tard mentre amb els ulls tancats
m'enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d'interrogar la mort que sempre em ronda.
Preguntes
Un estrident so de trompeteria
farà un final potser melodramàtic
a aquest crepuscle que ja dura massa.
I després, què? Persistirà la pluja?
Podràs escriure versos? Estimar?
Sentir recança, enyor, malenconia?
Fa so d'opac, el futur, i és incert.
Abans de res endreça bé els calaixos,
allisa't els vestits, fes-te la clenxa
i estableix un inventari detallat
de tot el que no has fet, perquè no hi hagi
cap equívoc a l'hora del recompte.
Llest això, doncs que sigui el que l'atzar
i els déus disposin. Sempre et quedarà
algun record escadusser per fer-te'n
una bufanda, si l'hivern és tan
llarg i dur com afirmen alguns savis.
Dos haikus i dues tankas
A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?
De branca a branca
d'algun futur que espera
rere les dunes.
Passen els vespres,
la marea dels signes
teixeix sanefes
que el vent escriu als arbres
i els anys no desdibuixen.
Res no canvia
en l'ordre de la cambra,
però hi transcorren
inesperats prodigis
que l'emplenen de vida.
Marona
La mare plora, mare marona,
damunt les platges del seu cos
pels fills que moren, roses obertes
i en la bellesa el quiet sanglot...
La mare plora perquè a les ones
bressola nàufrags del terror
i espera sempre una reposta
que no li dem ni tu ni jo.
La mare plora, mar i marona
mentre el vent xiula una cançó,
no la consolen les blanques veles
ni els jocs d'infants pel seu vell llom...
Mar i marona que amb el teu alè de vida
mous les onades i els batecs dels nostres dies,
dóna'ns per sempre més el bé de la pau.
Vinc de molt lluny i vaig lluny encara
que m'empenyen designis de goig i llum.
Vinc, i el vent de tants anys m'ha colrat la cara,
però duc la flama als ulls.
No hi ha cap recança que m'aparti del meu llarg camí,
tot el que vull és davant meu
i el temps m'acull al seu llit.
Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança
si amb mi el vols compartir.
Tot el que m'espera és el misteri d'un gran mar llunyà
i un horitzó sempre distant
que amb tu serà molt més clar.
Vinc de molt lluny i vaig lluny encara
ple de somnis i llum.
El 1985, iniciada la relació amb Montserrat Sans, amb qui es casarà el 26 de novembre de 1986, es traslladen a viure a la casa del carrer Josep Caminals, número 3, al primer pis, propietat del seu amic de joventut Emili Teixidor. Hi viuran set anys, fins el 1992. Aquí, hi enllesteix els llibres: Bon profit! (1986), dedicat als infants, per a qui també escriu contes; Els bells camins (1987); Temps d’interluni (1990), dedicat a la Montserrat, i Suite de Parlavà (1991), a Lluís Llach. Aquest darrer recull va ser escrit en part a la masia que el cantant tenia en aquest poble de l’Empordà.
Per a les lectures d’aquest punt, hem triat un fragment d’Obertura catalana, en què glossa l’encert de la vida compartida amb la Montserrat Sans; tres breus poemes de Temps d’interluni, on persisteixen les preguntes sobre el sentit del seu viure; el poema «Pa amb tomàquet», de Bon profit!, que mostra la seva dedicació a un públic infantil i juvenil; tres poemes d’Els bells camins, en els quals, de nou, es fa present, incisiu, el buit que sent a causa de la mort de la primera esposa, i finalment, dos poemes de Suite de Parlavà, sobre la relació amb altres geografies i el record de la pèrdua del temps, dels sentiments, dels éssers estimats.
Per si mateixa, la casa no té interès. Remarquem això, perquè amb l'omissió de la visita a aquest indret es pot abreujar la ruta total.
Mostrar indret
Viure només en companyia d'una sola persona ha estat una experiència totalment nova per a mi. La Montserrat la devia haver viscuda durant un temps relativament breu amb el seu primer home, ja que el primer fill que van tenir no va trigar gaire a néixer. Jo, en una casa amb una sola persona, no hi havia estat mai. I ara, si Déu no ens mata ni cap boig, el dia 11 de setembre farà dos anys que vivim amb la Montserrat, sols. Viure sols té avantatges indubtables, i potser té, també, inconvenients. L'avantatge més important jo diria que és la llibertat. Conviure amb altres familiars (pares, fills, sogres, etc.), necessàriament constreny, crea obligacions. Per més bona relació que hi hagi, per més que els fills (posem per cas) ja siguin grans i facin la seva, com se sol dir, necessàriament s'estableixen unes dependències, unes prioritats que potser arriben a esdevenir costum i quasi no es noten, però que de sobte es poden fer presents i engavanyar força. [...].
De totes maneres, la llibertat que tenim la Montserrat i jo, vivint sols, no crec pas que la tinguéssim si amb nosaltres hi visqués algun dels seus fills, o dels meus. I l'avantatge de la llibertat és, per a mi, el més important, però no l'únic. N'arrossega una colla d'altres que es constaten en la vida diària i que no vull enumerar. Pel que fa a desavantatges, jo només n'hi veig un de realment important. És «l'excés» de convivència, vull dir la mena de solitud de dos, que no es pot descarregar en cap tercer. De totes maneres, si la convivència és mínimament harmònica, si hi ha confiança mútua, i sinceritat, i diàleg, i sobretot si hi ha veritable afecte, veritable amor, em sembla que el problema de la solitud queda molt mitigat i, de fet, jo penso que els avantatges són més importants que els desavantatges.
La finestra
No sé si dir que em sobta aquest silenci,
que em sobta més potser perquè el conec
i ja fa molt de temps que el delejava.
Tràngols i vents m'han dut on sóc, i em miro,
més que admirat, sorprès, o tal vegada
desconcertat i amb una certa angoixa.
Em costa molt respondre les preguntes
i fins i tot em costa formular-les,
com si de sobte hagués perdut el rastre
de mi mateix.
Ara escric i és quieta
la tarda que reposa rere els vidres,
com un espai de claredats molt íntim
que he retrobat, mentre per la finestra
contemplo els cims llunyans, majestuosos.
Et desvetllen els versos a la nit
i reclamen l'espai de privilegi
que sempre els concedies.
Desolat,
escrutes la buidor cercant respostes,
mentre amb les mans ocioses dibuixes
senyals de vent a la pell de la fosca.
Tot és incert al vell jardí de sempre.
Ingenu, t'esbatusses amb l'aresta
de qualsevol paraula, per comprendre'n
les flexions.
Fa molt de temps que dura
aquest combat i, què n'has tret?
T'encetes
els dits cada matí i al vespre et llepes
dòcilment les ferides.
Ets el clàssic
perdedor, però saps guardar les formes
i això et reconcilia, almenys a estones,
amb la sal dura de la teva imatge.
Pa amb tomàquet
Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser
que és més saborós que els altres
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.
Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perquè acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana
que els osonencs en això
tenim molta anomenada.
Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per compartir el que mengem
i fer petar la xerrada,
que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és compartit,
resulta més saludable.
Aquest silenci
La tarda molt intensa m'ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l'ordre dels prestatges plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s'encenen els llums,
i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora,
i més ara que em gronxa fins a perdre'm
en el record de tu
que mai m'abandona.
Absència
És bo tenir sempre a punt el recurs
d'un mot que empleni el buit de tu, per fer-ne
la pertinent cuirassa que em preservi
del malson de l'enyor i la tristesa.
Aleshores te'm fas present en cada
vers que escric, i quan, sol, me'l repeteixo,
no hi ha distància entre el teu cos i el meu,
units per sempre més en el poema.
Tot el que visc s'assembla a aquell poema
que em creix de sobte a dins i s'apodera
de mi i em magnifica.
No sóc jo
qui creix, sinó el desig de sobreviure;
i un cop ja buit de mots resto expectant
i se m'adorm el temps a la mirada.
Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. Aquí també és a casa.
Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.
L'edifici que ocupa l'actual Teatre Eliseu va ser construït el 1915 per iniciativa de la Cooperativa Primera del Ter o Societat Anònima Cooperativa del Ter. Obra de Josep Canaleta Cuadras, deixeble i col·laborador de Gaudí. La iniciativa va sorgir de Ferran Alsina i Parellada, tècnic tèxtil format a Anglaterra i Alemanya i impulsor de la cooperativa a partir de 1878. Recentment, s'ha creat el Centre Cultural Cooperativa Primera del Ter que acull el teatre, la Biblioteca Bac de Roda i el llegat documental de Miquel Martí i Pol. En el teatre el poeta participà en múltiples manifestacions culturals, una d'elles la representació dels Pastorets. De l'experiència en sorgí aquest text impagable de les seves memòries. Durant la guerra civil del 1936-39, escamots incontrolats van cremar l'església de Sant Pere, també coneguda com l'església gran per diferenciar-la de la de la Verge del Sòl del Pont. Amb l'entrada dels nacionals s'hagué d'habilitar el teatre del Centre Catòlic per a poder-hi dir missa. Dos autors rodencs, Miquel Martí i Pol i Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) evoquen aquells dies en aquest indret des de perspectives molt semblants.
Aquest centre cultural, un edifici singular d'obra vista, es troba actualment en fase de renovació. (març 2011)
Mostrar indretLes representacions dels Pastorets són farcides d'anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me'n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d'estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrere. De la meva mida, però, no n'hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s'aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges -no «pantis», que no n'hi havia aleshores, sinó mitges- arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d'un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d'un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portar-ne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d'angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l'escena en què havia d'interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l'hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l'obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo vaig quedar exposat a la vergonya del miler de persones que omplia a vessar el teatre, amb el vestit arromangat i intentant de tibar-me les mitges. Com una dona; ni més ni menys que una dona i, cosa que a la meva edat i en aquella època era vergonyós a tot ser-ho. Hi va haver una riallada general que encara em ressona a les orelles. No crec que mai arribi a oblidar-me'n.
Com que els «rojos» havien cremat «l'església gran», que deia la meva padrina (volia dir l'església parroquial, per diferenciar-la de la capella de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que també va ser cremada, naturalment), en acabar la guerra, durant una temporada que em sembla que va ser força llarga, les misses es feien al Centre Catòlic, al teatre del Centre Catòlic. A la paret del fons de l'escenari hi van pintar una gran creu amb un símbol que diria que era el del sagrat cor al mig, i davant hi van habilitar un altar. L'escenari, doncs, era el presbiteri, i la platea, amb les seves llotges, i els dos pisos acollien els fidels. No sé si als qui van arbitrar aquesta solució se'ls va acudir en cap moment el caràcter de «representació» que adquirien les misses, pel fet de celebrar-se en un teatre. Potser sí que hi van pensar, però en aquells moments una missa era una cosa massa transcendental perquè a algú se li acudís de posar objeccions a la idea, o de fer-hi -pobre d'ell! -broma.
Deia que el teatre el fèiem al «teatre», almenys els Pastorets. Jo hi vaig actuar molt, als Pastorets, que em sembla que l’«Año de la Victòria» o el «Primer año triunfal» no es deien Pastorets sinó «Pastorcillos», perquè es van haver de fer en castellà –només hauria faltat!–, i els dos còmics, en comptes de dir-se Lluquet i Rovelló, o Mataties i Jonàs, és deien «Bato» i «Borrego». Doncs sí, hi vaig actuar molt, jo, als Pastorets: primer fent de Benjamí, el pastoret eixerit que acompanya com a sagal la parella de còmics, i més tard com a figura veritablement estel·lar: sant Miquel! A casa copàvem tot el santoral: el meu germà feia de sant Josep i jo de sant Miquel; no es podia demanar més. Per fer de Benjamí vaig haver d’atrevirme a cantar una cançó tot sol (A la vall de Nazaret / n’hi ha una donzella, / dels llirs que en la vall floreixen / gaia poncella –això era «només» la primera estrofa, però n’hi havia d’altres–), la tornada de la qual corejaven els dos còmics, i a ballar una mena de dansa que em va ensenyar en Roca, que era el que «ensenyava» els ballets a l’esbart Albert Martí, anomenat així en memòria d’un dels tres germans Martí, parents meus, que, junt amb el seu pare, van ser morts pels «rojos» l’any trenta-sis, a Barcelona. Això de cantar i ballar tot sol, cap més criatura de la meva edat no gosava fer-ho, però jo, que ja devia tenir «el verí del teatre» al cos, ho feia amb tanta seguretat i tan bé que fins i tot mossèn Aulet, professor de música d’un poble veí, va demanar que anés a fer unes «proves» per mirar de solucionar el problema que tenia al seu poble. Finalment no hi vaig anar a actuar (a fer les «proves», sí) perquè van dir que era massa jove per anar amunt i avall de nits. Les representacions dels Pastorets són farcides d’anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me’n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d’estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrera. De la meva mida, però, no n’hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s’aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges –no «pantis», que no n’hi havia aleshores, sinó mitges– arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d’un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d’un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portarne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d’angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l’escena en què havia d’interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l’hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l’obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç, de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo
L'enterrament (fragment)
S’han trobat aparellats al moment de formar-se la comitiva davant la casa del difunt. Són de la mateixa edat, de la mateixa lleva i pares de família d’ençà d’uns quants anys. Es coneixen, com sol dir-se, de tota la vida, però viuen un a cada extrem del poble i només es veuen en ocasions semblants a la d’avui. El diàleg és gairebé inevitable.
–Què, com va això?
–Sí, ja ho pots veure; anar fent. I vosaltres?
–Bé, gràcies a Déu.
–Anar fent puguem.
–I tant, noi, i tant!
–No ho pot pas dir tothom així.
–I tant, noi. No me’n parlis.
–Com se’ns n’ha anat, pobre Pere!
–Què hi vols fer? Ja diuen que n’hi ha una per a cada u.
–Tanmateix aquestes malalties…
–Era un càncer, oi?
–Em penso que sí. Es veu que els darrers mesos, els ha passat molt malament. Diu que feia molta llàstima.
–Jo fa qui sap les setmanes que no l’havia vist. La dona me’n va parlar. Si vols que et digui la veritat, jo no serveixo per a aquestes coses. No hi puc fer res.
–Em fa l’efecte que a tots ens passa el mateix. Les dones se’n surten amb molta més facilitat.
–Deu ser una mena de do que tenen.
–Segurament.
–I què, la teva sogra, ja està ben bona? Vaig sentir dir que us havia passat una pulmonia.
–Home, no va ser ben declarada; però ja va passar la seva ja, no et pensis. Ara que, avui, aquestes coses, amb això de la penicil·lina no tenen problema.
–Es veu que sí, que va molt bé.
–Escolta: en el seu cas ha estat posar oli en un llum. Unes quantes injeccions i ja va tornar a tenir gana.
–Ai punyeta!
–Es veu que és una cosa molt forta.
–Oh, ja ho crec. Deu ser alguna cosa molt directa, que faci l’efecte tan de pressa.
–Sí, es veu que sí.
A mig carrer de baix hi ha una pastisseria. És vigília de festa i les vitrines són plenes de pastissos.
–Aixó sí, que és un bon negoci.
–Ja ho crec que ho és.
–I vint-i-cinc anys enrere no en feien ni cinc.
–Sembla estrany el que es gasta avui dia en aquestes coses. Jo em recordo que, quan era jove, a casa menjàvem un tortell per la festa major i ja ens semblava que qui sap què fèiem. En canvi, ara, no hi ha festa ni festeta que passi sense xampany i tronc. La gent es deu guanyar molt bé la vida.
–No ho entendràs, això. De vegades hi ha prou forats per tapar.
–És veritat perquè, mira: jo en conec una que el primer que fa cada dissabte és retirar els diners per anar al cinema el diumenge. I si a les botigues no cobren, doncs que apuntin, que per això hi són.
–Estem posats a la boja, noi.
–No me’n parlis. I tot plegat per acabar com aquest pobre.
–Val més no pensar-hi.
–Ja tens raó.
–Si et comences a encaparrar encara és pitjor.
–I, de fet, t’encaparris o no t’encaparris, les coses passen igualment.
–Per això mateix.
–Ara que, si val a dir la veritat, la gent s’ho pren tot una mica massa a la fresca.
–Home, què et diré…
–Escolta: és que és així. No veus el jovent? No els treguis del futbol i del cinema. Postes de sol i caps de setmana. Per a ells tot el que no és això és mentida.
–A tots ens ha passat el mateix.
–No fotis, home!, no pas tant com ara. T’adverteixo que, en això del cinema, hi he pensat moltes vegades.
Ha de ser un negoci fantàstic.
–Sí, ja hi té una bona vinya l’empresari, ja.
–I, de fet, sense cap preocupació.
–És clar. La gent hi va a passar l’estona. Allí no es recorda de res.
–On vas a parar! Amb les aglomeracions que hi ha el diumenge a la tarda.
El cinema és a mà dreta del mateix carrer. Hi ha els cartells de les pel·lícules de l’endemà. En passar gairebé tota la gent de la comitiva hi dóna un cop d’ull fugisser.
–No sé què tal deu ser això de Yo fui espía americana.
–Dolent! Ara no se'n fa, de bon cinema.
–Però hi ha molta més tècnica.
–Això sí. Més tècnica i més d'allò... però tot plegat, res.
–Home, és clar; però no es pot pas negar que hi ha coses que són molt millors que no pas abans.
–Deixa't de brocs. Tot aquest embolic del cinemascope i dels colors i tot això és una mena d'enganyapagesos. Jo em recordo de l'època del cine mut. Allò sí, que eren actors!
–Això és veritat.
–I tant si ho és.
–L'única cosa que ha millorat són les fulanes.
–Recony! Hi ha una italiana, que no em recordo com es diu...
–La Gina.
–No la Gina, no, una altra de més jove i menys coneguda que és una preciositat.
–Se'ns ha fet tard, noi.
–Oh, és clar, però un es distreu així com pot.
L’any 1946, mossèn Espinalt i Josep Clarà van crear la Penya Literària Verdaguer per a fomentar l’estudi i promoure la literatura catalana. Miquel Martí també en va formar part i, ben aviat, el Nadal d’aquell any, van editar una revista amb el títol de Verdaguer. A la Penya hi havia homes de més edat i de gran cultura, com el mateix Josep Clarà i Josep Miquel i Macaya, que influïren decisivament el jove poeta. A més a més, connectaren amb intel·lectuals de Barcelona com Tomàs Roig i Llop i Miquel Arimany, que obriren els horitzons dels lletraferits rodencs. Arran d’obtenir Miquel Martí el premi Óssa Menor per Paraules al vent el 1953, es van reunir per celebrar-ho en aquesta plaça de davant del cementiri i s’hi van fer fotos de record.
Avui dia es tracta d'un racó amb bancs de pedra a aquest espai enjardinat de la part alta del poble, a prop del cementiri.
Situats més o menys a l’indret que mostren les fotografies fetes l’any 1953, podem llegir: «Goig de la paraula»; poema de Les clares paraules, un cant a la inspiració; dos fragments de records personals de la influència que van exercir els amics de Barcelona, extrets del llibre L'arrel i l'escorça, d'Ignasi Pujades (1936), biògraf seu; i el «Sonet» dedicat a Josep Clarà, de Paraules al vent.
Goig de la paraula
Em crides sempre a més combat,
pensament viu, paraula viva,
enllà i endins de mi mateix.
No em dol, però; què fóra sense tu?
Tot es resol en el teu foc
que crema sense consumir
i en la pedra que dreces davant meu.
En tu i amb tu restitueixo
la densitat de cada cosa dita,
la densitat i més i tot, la vida.
Com que parlem dels anys 40, que no hi havia llibres en català, jo vaig començar a llegir en castellà. Recordo els llibres de José M. Pemán, els de Marquina, i, més endavant, els d’aquell director de la Soli, que em sembla que es deia Luys de Santamarina –amb aquesta «y» tan coqueta que escrivia en el seu nom–; també vaig començar a llegir els clàssics castellans: Tirso, Calderón, Lope, teatre més que novel·la; i encara aquell novel·lista de Peñas Arriba, José M. de Pereda; i també alguna cosa de Rosalía de Castro, naturalment en castellà; no sé, hauria de mirar la llibreria de casa, on encara hi ha llibres d’aquella època; hi trobaríem noms com Unamuno, Juan Ramón Jiménez, el novel·lista Pío Baroja... Sobre l’edat d’aquestes lectures, penso que tenia catorze, quinze i setze anys.
De fet jo ja escrivia abans d’agrupar-nos en la colla; però el fet de fundar la Penya va ser molt important per a mi, perquè va suposar una mena de projecció exterior de la meva obra; és a dir, abans, el que jo feia, m’ho quedava per a mi mateix i no ho parlava amb ningú; en canvi, això de reunir-nos cada setmana a casa d’en Clarà, suposava un descàrrec i rebre censures unes vegades i aprovacions unes altres; era una bona manera de saber què pensava una colla de gent del que un feia. A més a més, intercanviàvem llibres, discutíem autors i camins de veure la poesia; és a dir, una mena de fòrum, encara que fos poca la gent que hi anàvem. També va representar poder editar o publicar alguna cosa en algun lloc i tenir contactes amb gent com Miquel Arimany o Tomàs Roig i Llop, que en Clarà coneixia molt; vull dir que va ser el primer contacte amb gent desconeguda d’un cert renom. Hi havia, doncs, l’estímul de saber que allò que tu feies durant la setmana, el diumenge ho llegiries en públic i ho comentarien tots. I això ens ajudava molt.
Sonet
A Josep Clarà
Jo sé que viure és com un somni breu
sotmès al ritme d'una llei antiga,
i sé que el cos que es vincla de fatiga
té ja un espai guanyat als ulls de Déu,
perquè d'un temps, inesperat i lleu,
n'ha fet una arma de treball amiga.
Mes sé també que quan la Dama abriga
ànima i cos i els parla amb el mot seu,
un tremolor indefinible signa
aquell instant suprem i, essent benigne
el somni de la mort, s'aferra i creix
i omple l'espai i el cor una basarda
de tot, com quan la nit en serra isarda
de cop, davant dels ulls, enorme, neix.
Situat a la part alta del poble, un tros més amunt de la plaça del Poeta, preserva les despulles de Martí i Pol en el nínxol 142, juntament amb les de la seva primera dona, Dolors Feixas. És el lloc més indicat per a llegir el poema de com imaginava el poeta que seria tot després de la seva mort.
El cementiri té una gespa ben cuidada de molt bon gust, que contrasta amb l'excés de flors de plàstic que es troba a la zona de nínxols.
Mostrar indretUn dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l'aire
quietament amic,
i en el pas d'aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s'apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o encara, en un objecte,
el més íntim i clar,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d'adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrere.