A les Bons sovint li agradava pujar...
A les Bons sovint li agradava pujar. Era un dels llocs més bonics de la Vall. Les cases, que cavalcaven les unes damunt de les altres, tenien un esguard acollidor, a pesar de les seves pedres negres, i dels gossos rondinaires, al llindar de les portes.
Pujava lentament, espantant alguna gallina esmarrida, que fugia cridant, mentre la mainada aixecava el caparró, mirant-se’l d’una manera indefinida. Les dones el saludaven amb un: —Passi-ho-bé—, cerimoniós, tot preguntant-se on aniria l’home de la Remei, per aquells contorns. Era una cosa corrent que un home casat amb una andorrana, perdés el seu nom i àdhuc el seu cognom, per esdevenir l’home de fulana, o bé de sutana. Tot pujant, es sentia observat; això l’enutjava. Però aquella gent no sabia treure els ulls de damunt d’una persona, fins haver-la perdut de vista. Eren bona gent; poc garlaire i de costums senzills. La seva vida es caracteritzava per una pobresa en l’alimentació i el vestit, a voltes elemental. Les terres de cultiu, en aquell indret, eren magres i de difícil accés. (Llenques de terres d’escàs rendiment, i poc treballades, una mica deixades a la voluntat de Déu, més que a l’esforç del cop de l’aixada). Amb tot, l’indret era bonic i pintoresc. Ell arribava sempre fins a l’ermita de Sant Romà, una ermita romànica, com quasi totes les d’Andorra. Entrava a l’atri i mirava Ja Vall. En aquell moment era groga i vermellosa, amb claps d’aram i de coure, de carabassa i d’or; amb tota la gamma de vibracions baixes, com s’escau quan la Natura tendeix al repòs després del feixuc treball de la Primavera i l’Estiu. De verd en quedava sempre, pels racons, sota Ja neu, a l’obac, al bosc per mitjà dels pins. El to general era de quietud progressiva, d’abandó de la lluita, per minvar l’activitat i deixar-se prendre per la mandra. Les coloraines diverses donaven un vestit de festa a tota la vall, com el d’un gran envelat en una Festa Major, la Festa Major que acomiadava el bon temps. Els freds ja fiblaven a les nits i la neu es reposava als cims. Durant el dia, donava bo de caminar per la solana, poc a poc, sense pressa, amb la nostàlgia que dona pressentir l’hivern i les gelades i aquell vent malcarat del port.
Sant Romà de les Bons
Al cim d’un penyal
d’arestes punxents,
que enlairen ses crestes
tot mirant els cels...
Voltat de muntanyes
d’altives arestes,
que sembla que us guardin
de mals i recels.
Per sota el Valira
—aigua cantadora—
que canta i recanta
sa eterna cançó,
us mormola sens treva,
amb veu sens paraules...
Bonica capella,
preciosa, Senyor!
I passen els dies
i corren els mesos
i volen les llunes
i marxen els anys...
I els homes es moren
de la vida presos...
Vénen alegries
entremig de planys.
La vida... com el riu Valira,
corre, salta i vola
cercant tomba o mar,
mes l’aigua que ruixa
i mai no s’escola,
«Sant Romà!», mormola.
Sou eternitat...
Sou eternitat...
Sou eternitat...!
Castell de les Bons
Ruïnes de castells,
idees foradades
pel temps,
idees mortes,
esquelets de pensaments.
En aquesta cinglera
hi ha escrita una història més antiga
que la història d’Europa.
Més antiga que la que van gravar
guerrers i homes-formiga
en les pedres d’aquest vell campanar.
A tots, però, ens empeny
la pruïja del temps;
la febre d’enganyar-lo,
de passar-li davant,
de matar-lo.
I matar és cosa fàcil
—al més feble, al més fort—.
Les ales transparents d’una libèl·lula
separen sàviament
la vida de la mort.
VII - Encamp - Les Bons. El camí dels salzes
La vall d’Encamp és un dels recons més paradisíacs d’Andorra. Tot són llenques de prats, fileres de pollancres... El verd llunyà és encara més transparent. Per això el camí que us hi du —venint de Meritxell— té flors grogues i blaves, i covals al marge, per si ve la pluja... A l’altra banda, la capella de les Bons fa de mirador. Una mica més enllà, la torre quadrada dels moros, d’un color torrat clar. La torre mira al fons del riu, a la «font del noguer», on el verd és humit i l’herba més grassa. La capella mira al poble de «Les Bons» que té als peus. És un poble que ha aprofitat la pujada per sorpresa i encara s’hi està. Unes cases aguanten les altres i la muntanya les aguanta totes. Fa l’efecte que els rocs que formen les cases hi han pujat sols des del riu. Diríeu que els arbres s’han tornat bigues. Les cases són encauades com forats de taup. Els carrers són dreceres de la pujada. Sembla que la gent hi habiten d’ençà que van foragitar-ne els llops.
Un pont de fusta, sobre un indret del riu on l’aigua fa més fressa, us deixa al camí de la Mosquera. Abans d’arribar a la plaça, hi ha encara un altre pontarró sobre una riera. Ara la plaça, després d’una pendent que sembla feta per als ramats o per l’aigua.
Perdeu-vos entre els carrers de la Mosquera. Enfileu, primerament, l’arcada del fons. Cerqueu l’església arraulida, doneu un cop d’ull al Tramat, a la capella de Joan Antoni i a la casa d’aquest nom, que és tot un altre poble... Si pugeu a ca l’Oros aboqueu-vos a veure el riu per les finestres del darrere. Si hi sou el dia de la fira, veureu un espectacle nou. Si hi fóssiu a la tarda en què baixen els pollins i el dematí en què tornen de la muntanya les ovelles, haureu vist una de les més riques escenes d’aquest país pastoral.
Carretera enllà veieu Encamp, amb un campanar quadrat, nobilíssim, que no es mereix l’església que té sota. De lluny es veu tot decantat sobre el pic de Padern. Encamp fa pujada amunt però té unes cases a primer terme que senyoregen. El camí de salzes és d’una finor cal·ligràfica. Camí emmurallat, neix després d’un pont i té l’ombra prima d’aquestes fulles, que hi fan arcada. Darrere la muralla, l’herba. L’aigua llisca per unes soques buidades a tall de canal. Aquella ermita que es veu a l’esquerra és Santa Maria.
Tornes enrere, repasses per on has passat...
Tornes enrere, repasses per on has passat, i després de la Plaça Major, puges carretera amunt, fins al revolt, on a l’esquerra hi ha un camí estret i pla. Entres en aquest camí i veus al teu davant un poble que s’enfila per la roca fins al cim, on hi ha una ermita dedicada a Sant Romà. És l’indret més pintoresc d’Encamp, on s’amunteguen les cases més velles, més antigues i les gallines volten pels carrers, els gossos són lletjos i bruts, fins en algun llindar d’una porta es pot veure un pobre cretí carregat de mosques i baves. Les Bons són una estampa del passat més remot, quan Andorra encara era un misteri per a la gent de les contrades baixes.
Després de les Bons vénen les Gorges d’Encamp, Gorges que ha format el riu Valira, rostant la pedra amb el frec de l’aigua, en el transcurs dels segles.
Faig una petita estada a la font de les Bons...
Faig una petita estada a la font de les Bons i, en un no res, contemplo l’esquelet —amb crosses!— de la Torre dels Moros, una antiga torre militar del final del segle xvi, que devia haver format part d’un recinte fortificat. Repasso a les guies la resta de l’oferta: un dipòsit d’aigua a la roca, conegut pel Bany de la Reina Mora —diuen que la reina s’hi banyava i els homes d’Encamp hi pujaven a espiar-la—, vestigis d’una casa i dos colomers, el de Rossell i el de Cotxa. A la bellíssima església romànica de Sant Romà de les Bons, del segle xii, hi ha un grupet de turistes de procedències diverses que fan gatzara. Encamp s’estén als nostres peus, amb els grans blocs de pisos i una imatge de nucli dens, atapeït, ben lluny d’aquell conjunt de cinc poblets —les Bons, la Mosquera, el Tremat, el Poblet d’Encamp i Vila— que conformaven un mosaic de cases agrupades i ben distribuïdes al damunt del territori parroquial.
Al porxo de l’església de Sant Romà...
Al porxo de l’església de Sant Romà, asseguts pel terra i ben abrigats, ja hi havia uns quants nens esperant que el mossèn n’obrís la porta. Volien ser els primers a recollir les candeles d’aquell any per tenir la sort de cara, almenys fins al dia de la Candelera del proper any. Moltes de les mares que els acompanyaven acudiren de seguida a saludar Maria, que sortia ben poc de casa des de l’accident. S’alegraven en veure-la, l’animaven amb bones paraules i comprenien el motiu d’aquella tristor que la consumia, perquè totes eren mares.
Una d’aquelles mares, que havia estat molt bona amiga de Maria des de la infantesa, perquè vivien en dues cases veïnes, era na Casilda Rella. Una dona alegre que sempre en tenia alguna a punt i que s’havia casat, feia uns quinze o setze anys, amb Anglada el ferrer. L’acompanyava el seu fill, un noi prim i llarg, tot ulls i orelles, amb un tel fosc de borrissol sota el nas, que feia cara de sant, però era espavilat i agosarat com un dimoni.
Quan mossèn Picart va començar a repartir les candeles, els nens s’amuntegaren al peu de l’altar, com passava tots els anys, cridant i atropellant-se per ser els primers a recollir aquells cilindres de cera beneïda, de manera que el bon capellà, per evitar l’escàndol, va fer una passa enrere, agafà impuls i va llençar les candeles a grapats, lluny del sagrari i de les mares dels nens, que sovint acabaven barallant-se entre elles i amb els nois.
Joaquim Anglada i Rella, aquell noi llarg i prim, inquiet com l’argent viu i malgirbat com un sac d’ossos, va saltar més que els altres, va repartir colzades i puntades de peu a tort i a dret, va recollir tantes candeles com va poder i, amb el lleu fora, va córrer a posar-se de genolls davant d’Eulàlia de cal Mas i li’n va donar tres: una de blanca, una de verda i una de vermella.
Isabeleta no va poder amagar un somriure de satisfacció o d’afecte, perquè les galtes de la nena es van encendre amb el mateix color de l’última candela que li havia portat aquell noi tan eixerit. Però Eulàlia li les va tornar, sense dir res, morta de vergonya i amb el cap entre els muscles. En Quim Anglada, decebut i amb les orelles caigudes, va seure al costat de la seva mare, panteixant i amb un somriure d’orella a orella. Casilda el va mirar de reüll i, fent el paper de mare, li va pegar una clatellada més sonora que severa, perquè també li havia fet gràcia l’acció del fill.