L'art de la forja...
L'art de la forja, per tant, o art de convertir un lingot de ferro en un instrument de treball, o en un aparell per a fer joc i fermar les portes, protegir les obertures de l'alberg o habitació humana, etc., de forma més o menys reeixida, necessita un llarg aprenentatge, acompanyat, a la vegada, d'un gust poc o molt artístic que no tothom sabria adquirir. Car, fixeu-vos: des de l'operació d'anar caldejant el ferro a la fornal així que es refreda l'objecte que es forja, de donar-li forma ara i adés a l'enclusa o al caragol, per mitjà del martell, les tenalles, el tallant o la llima, segons si s'estireganya, es recargola o es talla, es rebaixa o es llima, fins a exornar-lo, després de llest, amb sengles cops de punxó en forma de pies o de tallant, traçant-hi dibuixos lineals, geomètrics i florals, etc., segons sia una obra artística o no, tota aquesta labor és dura i molt entretinguda, i, a la vegada, no exempta d'un gran enginy i d'un remarcable sentiment d'artista. I era tan pregon aquest sentiment de bellesa en els nostres ferrers i serrallers d'antany, que per humil que fos una peça produïda per ells, a més de bonica de forma, sempre anava acompanyada d'algun motiu decoratiu, ja fos d'estilització animal, o d'ingenu traçat geomètric, floral, etc., com ens ho proven les mostres que donem, corresponents a l'art de la forja popular del segle XVI fins al XIX, període florit de la nostra producció artística del ferro, practicada no solament pels grans serrallers especialitzats, amb aire d'artistes erudits, sinó també pels nostres ferrers rurals i urbans tradicionals, i no cal dir que aquests darrers són els qui entren de ple dins de 1'art popular i decoratiu que forma el conjunt de la present obra.
Els cremalls, cremallers, calemàstecs...
Els cremalls, cremallers, calemàstecs, etc., són els estris primordials de la llar o cuina, car serveixen per a sostenir penjats els calders o peroles d'aram i les olles damunt el foc per coure el menjar; i si bé, en un temps llunyà, col·locaven els atuells elevats sobre tres pedres, disposades de forma que es pogués fer foc a sota, tal com encara es fa actualment quan es cuina al ras, o bé els penjaven en un tronc enlairat o en un broc de fusta clavat a la paret, com fan els pastors pirinencs quan fan vida de muntanya, no obstant això, els cremalls de ferro forjat ja apareixen en la primera edat del ferro, a les darreries de l'època de Hallstatt i més encara en la de La Tène, de factura igual que molts dels actuals.
A Catalunya coneixem tres tipus ben característics de cremalls, adequats a la forma del foc de la llar: els d'una sola cadena, de tres i de cinc. Els exemplars més interessants es troben a les comarques pirinenques i pre-pirinenques occidentals i centrals, com escau a un país ric en meners de ferro i fargues per a caldejar-lo o forjar-lo. Car aquest material, en les valls més septentrionals del Pirineu, ha servit més per a decorar la llar o cuina, amb els monumentals cremalls i capfoguers, com trobem arreu de la serralada central i occidental, fins a Bascònia, que no pas per a embellir la façana de la casa, amb els artístics balcons i alguna reixa, com s'estila en totes les comarques més meridionals.
Els cremalls més interessants i decoratius del primer grup consten d'una artística cadena, formada per anelles recargolades, després de soldades a la forja o calda amb arena i cops de martell, i de dues banyes a la part superior, en les quals hi ha un ganxo o anella per on se sosté. Aquest és el tipus de cremalls predominant a tota la zona meridional pallaresa, usat tant en els focs de rogle com en els de racó; a Ripoll, on també apareix aquest tipus en un exemplar del Museu, l'extrem d'aquestes dues banyes es presenta en forma d'un cap de serp o de gall estilitzat; i a Tàrrega i a Vic, així com en algun poble pallarès, apareixen amb quatre banyes, manta vegada acusant un cap d'animal molt més estilitzat encara que els de Ripoll.
Quan ja són a muntanya...
Quan ja són a muntanya, el majoral nomena, com si diguéssim, els càrrecs. En sortir de la pleta, el primer dia, a l'engegar la ramada, diu als pastors: tu et posaràs a la dreta, tu a l'esquerra i tu seràs el majoral de la tarda i ell, el majoral, es posa a davant de la ramada i la dirigeix vers on la vol fer anar a pasturar; de manera que la ramada, a l'engegar, va conduïda pel majoral que es posa al davant; a mitja ramada, un pastor que es posa a la dreta i un altre a l'esquerra de la mateixa, i el majoral de la tarda que es posa al darrera.
L'altre pastor, o sia la mestressa, es queda a la barraca cuidant-se d'arreplegar llenya i aigua, cuinar i vigilar que ningú se n'emporti res.
Quan la ramada torna, cap al tard, a la pleta, el majoral que a l'engegar anava al davant, es posa al darrera i el majoral de la tarda, que al matí anava al darrera, allavors es posa al davant, el pastor de la dreta passa a l'esquerra i aquest a la dreta. Si per malaltia o altra causa falta el majoral, el substitueix el pastor que a l'engegar la ramada anava a la dreta.
Si en tancar la ramada falta el majoral de la tarda, el substitueix el pastor que al matí anava a l'esquerra; de manera que per ordre de categoria els càrrecs dels pastors a muntanya són: el Majoral, el Majoral de la tarda, el Pastor de la dreta, el Pastor de l'esquerra i la Mestressa.
La mestressa, encara que també està a les ordres del majoral, en alguns casos gairebé ni es considera com a pastor; de manera que fins en els dies de temporals que, si és a la nit els pastors han de sortir a voltar la pleta perquè la ramada no fugi, la mestressa no té obligació d'anar-hi. Si el temporal és de dies, quan la ramada és engegada, com que per instint s'arremolina, els pastors han de vigilar que no es posi en llocs de perill, com cingles, recs o xaragalls, perquè en caure molta aigua no s'emportí i ofegui les ovelles.
Algunes vegades passa que un llamp deixa asfixiades i com mortes moltes ovelles (sombrades que diuen els pastors) i allavors sí que tenen els seus treballs, perquè tan com poden les van tombant i remenant i així moltes tornen a respirar i queden curades.
Ara amb els gossos d'atura, havent-se perdut els llops, els pastors estan molt més descansats, però també s'ha perdut una cosa ben típica o sia els gossos ramaders que eren d'una casta molt grossa i n'hi havia a totes les cases que tenien ramat. Quan anaven de camí i quan temien el perill del llop, els hi posaven un collar de ferro amb llargues punxes, per tal que el llop no els pogués agafar pel coll, com era el seu instint. D'aquests collars, avui ja gairebé no se'n troben sinó en els museus.
En els dies de festa, per torn, va un pastor a missa i els altres es queden amb la ramada.
Baró. Aquest meu criat sap que vós...
Baró. Aquest meu criat sap que vós
sou el millor de tots dos,
i aquí m'ha dut son consell.
Jordi. Déu li pagui mercè tal.
Mes, no dient-ho, mentiria.
Del ferro que cada dia
surt vermell de ma fornal,
faig, a pic de mall, les eines
millors de l'entorn d'Olot,
i fins el mateix rei pot
contemplar les meves feines.
Treball a pic de martells,
de ferro verge, en les reixes;
dalles que mai m'han dut queixes,
botons de roda, fusells,
i, en el ram de dagueria,
punyals i dagues de llei,
que el mateix armer del rei,
de Toledo, envejaria.
Baró. Voleu dir?
Jordi. Tocant a espasa
són ells més, parlem formals;
mes, per dagues i punyals
no en fan ells com aquí casa.
Baró. Ja és prou.
Jordi. I que dir-ho pot.
perquè tothom se'n recordi:
per fer dagues, mestre Jordi,
el ferrer de tall d'O1ot.
Baró. Vejam, doncs, com vos lluïu.
Aquí hi ha la daga.
Jordi. (Examinant-la.) Bé.
Veurà com no li daré
per res de queixa motiu.
Baró. Fent-ho bé, no us ha d'abatre
el preu, ni us donga fatic.
Jordi. Ja m'ho penso.
Baró. Jo no estic
per una doble de quatre.
Vull una arma de bon tremp,
que se'm clavi allà on es vulla
Jordi. El pom ja és bo. És la fulla
que ha de canviar-se. Ho farem.
Baró. Segura me l'heu de fer.
Jordi. Serà una arma de batalla.
Baró. Si troba cota de malla,
que passi malles d'acer.
Jordi. Justament això és el crèdit
de la nostra fornal.
Baró. Sí?
Jordi. D'això ve que l'acer aquí
ens ha donat tant de rèdit.
No saben la cançó?
Baró. No.
Jordi. Doncs és cançó d'una història
que jo us puc dir de memòria,
si em voleu dar atenció.
Baro. Ja espero amb ànsia.
Jordi. El meu pare,
que Déu l'hagi perdonat,
era un mestre dagué honrat,
com son fill present ho és ara.
El meu mall mateix usava:
i aquesta fornal tenia;
l'enclusa, el ferro rebia,
i ell, tot forjant-lo, cantava:
"Repica que pica,
fes dagues, daguer;
fes dagues i espases,
si ric et vols fer".
No va tardar gaire
a corre son nom;
a fer-li fer dagues
venia tothom.
Un dia entre els altres,
vingué un cavaller:
- Feu dagues que passin
les malles d'acer?
A Ripoll hi ha un museu...
A Ripoll hi ha un museu, que fundà el senyor Tomàs Raguer, on totes les manifestacions de la vida de muntanya són admirablement representades. La vida dels pastors, els seus atuells, tot allò que es relaciona poc o molt amb aquest estament, hi té constància perfecta. Ja hem fet referència a aquest museu, que mereix una visita si voleu tenir una idea de la vida al Pirineu. En realitat, tota la serralada pirinenca és un país de pastors. Però la vall de Ribes, amb les comarques que hi afronten — del Ripollés, de Camprodon i del Cadí —, forma en certa manera, la capital dels pastors del nostre Pirineu Oriental, capitalitat que irradia, amb els seus tentacles de la transhumància, damunt les comarques assolellades i marítimes de la Catalunya Vella.
Hi ha pastors que tenen l'esperit musical...
Hi ha pastors que tenen l'esperit musical i saben cançons antigues. Però generalment el que els caracteritza és la gravetat i el silenci. Els vells pastors, a les hores de lleure, solen entretenir-se fent treballs manuals: culleres i forquilles de boix, gots, collars, esclops i objectes rústecs de tota mena. Els fan a punta de ganivet i els omplen de dibuixos deliciosos. D'aquesta feina, els pastors en diuen «musicar», mot finíssim que sembla concentrar tota l'essència de divagació atenta de l'artesania.
La vida dels pastors s'inicia a les acaballes de la primavera, amb la «diada del tondre», que és quan esquilen els ramats. Pocs dies abans de pujar a la muntanya marquen les ovelles distintament per a cadascun dels ramats que s'han d'agrupar. El dia abans d'emprendre la pujada, pengen les barrombes, o esquelles grosses, i les mitjanes, als marrans. Després, els pastors barregen aquests elements masculins en l'harem immens de les ovelles. El majoral s'hi posa al davant i emprenen el camí.
Quan s'acaba l'estiu, el bestiar emprèn el camí de tornada. El ramat és més nombrós perquè hi ha els anyells que han nascut. Quan arriba al poble que és la seva base — Queralbs o el que sigui — procedeixen a la tria — és a dir, a la reconstrucció dels ramats particulars. Munten pletes, on van col·locant, segons els senyals, els caps de ramat que durant l'estiu visqueren confosos.
Quan la tardor arriba, i a manera que avança, es produeix la transhumància cap a la marina, damunt les terres més assolellades i benignes. Aquests ramats no són mai tan nombrosos com els que a l'estiu pugen a muntanya. Però n'hi ha de conspicus. Fan via cap al pla, lentament, per uns camins preestablerts que els pastors coneixen admirablement. He sentit dir als pastors que, amb els ramats, tot sovint s'hi barreja alguna llebre que baixa de la muntanya al pla juntament amb les ovelles. De vegades, generalment, quan el bestiar travessa una població, les llebres es perden o fugen esfereïdes. Però moltes arriben a lloc. Els gossos, que es deleixen qui-sap-lo pels conills, no fan gens de cas de les llebres. Segons els pastors transhumants, les llebres del pla—les poques llebres que hi ha pels plans del nostre país—hi arriben barrejades amb els ramats muntanyencs.
La vida dels pastors exigeix paciència, conformació i amor a l'ofici. És un ofici dolç, ingenu i líric. Els enemics dels pastors són els animals danyosos i les tempestes a muntanya, que esglaien i fan fugir el bestiar. Aleshores els pastors situats estratègicament, amb els gossos, han de mantenir la immobilitat dels animals mentre es desferma la tronada per la solitud immensa i els llamps esberlen els penyals de la vastíssima i solitària geologia.
A l'atac i presa de Ripoll...
A l'atac i presa de Ripoll, puc dir que no hi vaig prendre part més que com a curiós espectador i, tot lo més, com a sanitari. L'endemà, havent-se recollit una bona quantitat d'armes i municions, se repartiren entre les companyies velles, i amb les que aquestes deixaren s'armaren los novament allistats. En aquestes operacions estàvem a Campdevànol, quan En Martínez Campos, que havia arribat a Ripoll traient foc pels queixals, se'ns tirà a sobre, si bé no amb tanta promptitud que no hi hagués temps de prendre posicions i organitzar alguna resistència.
La companyia en què vaig quedar provisionalment agregat fou situada en lo cementiri del poble que domina el pont del Ter. Era una bona posició. Una muralla d'uns quatre pams d'alt ens permetia fer foc arrecerats.
De bales, moltes n'havia sentides xiular lo dia abans, mes eren bales perdudes, d'aquelles que, havent mancat lo primer blanc, anaven per mont allà fins que perdien la força: però allí vaig sentir les intencionades, les de primera mà, que diríem, dirigides dret a buscar-nos el cos, i vaig començar a distingir, per lo xiulet, si eren de Remington o de Bérdan. Les primeres, fines i silencioses, semblaven rompre l'aire de traïdor; les segones, brunzents i fressoses, i miolant a vegades igual que un gatet.
Aixís, entre ànsies, suors i esgarrifances...
Aixís, entre ànsies, suors i esgarrifances, mirava acostar-se l'enemic en direcció al pont que estàvem encarregats de defensar. Com les municions no abundaven gaire, se'ns donà ordre d'estalviar-les, prohibint-nos rompre el foc fins a senyal. L'enemic, que anava més ratxós, no gastava tants compliments i ens foguejava de valent, essent sols contestat per altres guerrilles, a dreta i esquerra nostra.
Rompérem per fi, atraguent sobre nosaltres lo principal foc de l'enemic. Les bales rebotien per les parets del cementiri, esquitxant-nos de calçobres, i, dels xiprers i desmais, se'n desprenia, caient-nos per damunt, una pluja desfeta de fullam i branquillons. Allò esvaní totes mes anteriors idees, portant-me'n de noves, més confoses i ràpides. Los sons aislats de les bales, sumant-se i multiplicant-se, es convertien en un soroll vagorós com d'una caldera en desvaporació, mentre que l'espetec de les escopetades se fonia en una mena de tronada sorda com braor de la mar enfurismada, sentint-se sols, seques i clares, les detonacions que sonaven més a prop de nostres orelles.
Quan a un senyal d'en Galceran...
Quan a un senyal d'en Galceran, en Mitjagalta rebentà el crani del tinent, una pluja de bales, metralla, perdigonada, pedres i crits, escopinades i renecs va caure sobre els soldats. En tenien prou i massa per arrencar a córrer bosc avall els que no havien caigut. Un sergent aconseguí aturar la davallada d'un grup de soldats que començaren a disparar a cegues cap als arbres. El sol queia i era difícil reconèixer les ombres sobre les branques.
—Aquest el vull viu! —va cridar en Galceran, amarada la gola de la sentor groc amarg de la pólvora. Mentre la vintena justa de soldats que restaven amb el sergent carregaven les armes, en Galceran saltà de l'arbre i en quatre gambades es presentà davant l'astorat militar. D'altres homes van saltar i començaren un cos a cos amb els soldats. El Queraltó dels Rasos, amb el trabuc encanonant el sergent, el comminà a deixar l'arma. L'altre la llançà i aixecà les mans. Dos homes se'l van emportar cap al cau mentre els altres feien neteja d'armes entre els cadàvers. I el Queraltó ja no sentia fressa de timbal a les orelles; la tenia a la sang i no en feia cabal.
I sense apartar-nos gaire del tema que tractem...
I sense apartar-nos gaire del tema que tractem, sobre la influència religiosa en l'art general dels pobles, veurem encara com en les creacions artístiques més properes a nosaltres, que no pas a les belles pintures murals romàniques i les talles d'imatges gòtiques, produccions medievals que, com les de l'arquitectura i l'escultura antigues d'arreu, més que el sentiment estètic i de bellesa que crea l'art lliure o profà, després del religiós, plasmaren el sentiment místic o religiós de l'època (imatges, temples, tombes o monuments funeraris), el Renaixement inicia un moviment de renovació exuberant i florit, acompanyat gairebé sempre d'un sentiment religiós puixant i dominant, a la vegada, ben manifestat en l'art erudit així com en el popular. Però, això no obstant, l'element popular, encara que inconscientment, segueix gravant i plasmant en les seves produccions els símbols amulets representatius de religions arcaiques, eclipsades pel cristianisme (rosetons, estrelles, esvàstiques, sol i lluna, etc.), que en altre temps, segons ens informa l'estudi de Fart antic en general, sembla que havien tingut una veneració tan mística i reverent com els mateixos símbols característics de la nova religió.
Naturalment que molts d'aquests signes geomètrics, senzills i evolucionats, poden tenir origen en el traçat de compàs, com algú suposa... Però com comprendríem, llavors, per exemple, que la sexifòlia i altres rosetons curvilinis apareguts en l'art preromà hagin captivat després totes les generacions de vint-i-quatre, o més, centúries, sense pèrdua de continuïtat, quan es poden crear, amb la precisió del compàs, tantes altres figures encara més decoratives i belles que la secular sexifòlia i l'esvàstica curvilínia multi ratllada?
Un capfoguer semblant...
Un capfoguer semblant, destinat també a sostenir l'ast, conserva el Museu de Ripoll, el qual està coronat per una graciosa espiral que queda definida del mig en forma d'un cap d'animal estilitzat. Al davant hi havia tres ganxos, un dels quals està trencat. En altres casos, un dels capfoguers d'aquest tipus portava al cim un plat rodó que servia de teiera o fallera, tal com he trobat a Espot. I podríem parlar, encara, d'altres que, si be tenen també els ganxos de sostenir l'ast, acaben en una bola per la part superior i son mes baixos que els descrits (Museu de Solsona, Pallars, Ribagorça).
Un tipus de reixa molt senzill...
Un tipus de reixa molt senzill, però ple de gràcia, i molt pràctic a la vegada, destinat a protegir les obertures o finestres petites, generalment dels cellers, graners i rebosts de la nostra casa popular, de dues i tres centúries enrere o àdhuc mes velles, és el llangardaix o esciuinça-robes. El primer nom li deu venir que en la seva forma primitiva devia acusar la figura, molt estilitzada, d'un llangardaix, segons hem pogut veure en una casa del segle XVIII de Prats de Lluçanès, el qual llangardaix, a més de les quatre potes, insinua àdhuc la forma del cap en la part superior. Un altre, del Museu de Ripoll, ja està tallat amb vuit potes en forma de mitja lluna; però molt més populars són els retallats en diverses punxes, doblegades o no, acusant a vegades la forma d'espina, com el que hem trobat en un finestró d'una casa de Sant Julià de Vilatorta datada l'any 1749, sense comptar-ne d'altres de diversos llocs més.