Seguint la seva rutina, l’inspector Martí Alemany

Mort a la Biblioteca

Plus Ultra

Plus Ultra

Estello fai-te clara car cerque moun camin.

Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta -jo li he dit-,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera,
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

Mossèn Cinto

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills

tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.

Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa

les antigues paraules collies que obliden els savis

i rentaves, amant- lo amb clara mirada d'infant,

net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.

Sol resseguies les altes arrugues del nostre país

—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!

Tan amorós com la mare desvetlla el seu ful adormit

-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres

cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai mes

no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!

Us convindria llegir una mica més a Verdaguer

Us convindria llegir una mica més a Verdaguer per entendre les meves motivacions, com quan escriu “La pobresa”:

És tan fascinant la vida d’aquest home, que em fan ràbia els que el volen estudiar i se li apropen, i així és com he escollit la meva propera víctima. Deu minuts més i serà dalt de l’escenari i llavors arribarà el moment que tothom està esperant, el meu retorn. I ja veuran que tot està pensat i calculat, que hi ha una pla que està guiant tots els meus actes i que no estic boig, que el que faig és per salvar la literatura catalana.

Boira de novembre...

Boira de novembre, boira amable que l'abriga, l'acull, i l'esfuma i potser la fa invisible als ulls de les bones persones de Comarquinal, malgrat ésser ulls que travessen les tenebres, penetrants a la manera d'aquell pampallugueig verdós que, llavors, de joveneta, projectà l'ombra dels pulmons de la seva mare damunt un vidre translúcid. Fugir!, cercar la pau, sigui on sigui, cap enllà d'aquella ombra negra que la boira tenyeix de color d'absenta. S'hi acosta. No res; és l'hospici; més enllà l'asil de Sant Vicenç, amb tants quadrets de finestres, pupil·les negres, que la sotgen, que li barren el pas. Més enllà una resplendor. Horror!; és la plaça, voltada d'arcades: boques obertes a punt de riure, a punt de malparlar, de retreure-li que és la forastera indesitjable, la barcelonina sarnosa, una pobra, una perduda, una carn mísera! Carn mísera, que els ullets dels homes de les Aulines valoraven amb mirades de ramader al mercat, carn venuda a canvi de vestits i de brillants a un amo voluble, que ho pot comprar tot amb els seus diners; carn que ha sentit l'escalfor de les mans impúdiques d'un mig sant amb ulleres verdes, que maleí el fill i ha deixat morir la filla per conveniències mercantils; carn que ha sofert la pressió de les mans d'un home amb egoismes d'amant, carn que conté una ànima abandonada de Déu...

Va conduir cap a casa seva. Vivia al costat de l’Ajuntament de Vic.

Va conduir cap a casa seva. Vivia al costat de l’Ajuntament de Vic.

Era gairebé migdia quan va entrar a l’emblemàtic edifici de l’Ajuntament. I va anar directament a la recepció, on la va atendre un senyor de certa edat.

—Bon dia. Voldria consultar el registre de fa vint anys.

—Mmm. Hauries de parlar amb la Loreto Oller, a part d’administrativa és la secretària del jutjat i tots els registres els porta ella.

Seguint les indicacions, va entrar fins davant del taulell que li havia mostrat el conserge, i va observar un moment, abans de dir res. La Loreto era una dona singular. Devia tenir uns cinquanta anys, però semblava haver-se quedat a la dècada dels vuitanta. Portava uns vistosos bombatxos de color turquesa fins als genolls, una brusa amb un disseny de fulles gegants carbasses, i unes sandàlies blanques que tenien molts anys. Fins i tot els cabells, curts i arrissats d’un color indefinible semblaven bufats. Era un pentinat que la seva mare havia dut quan ella era petita. Uns ulls petits però intel·ligents la van mirar directament.

—En què puc ajudar-la?

—Vull consultar els arxius municipals, els registres del 1996.

La dona va moure una mica inconscientment una cella, i la va mirar amb interès.

La Gleva, maig 1894

La Gleva, maig 1894 (?)

Excm. i estimadíssim senyor Bisbe,

Amb molt sentiment vaig arribar ahir al seu hospitalari Palau, al saber que Vostra Excel·lència se n'acabava d'anar. Jo volia venir en lo tren en que Vostra Excel·lència se n'anava, mes al sortir de la Gleva se trencà la corda de la barca i no fou possible passar lo riu. Veient que no podia prendre lo tren, vinguí a peu, mes Vostra Excel·lència acabava de sortir.

Penso que la Mare de Déu ha permès això perquè oís una confessió en los exercicis dels Goigs.

Estic ara a les seves ordes.

¿Quin mal he fet al doctor Morgades...

¿Quin mal he fet al doctor Morgades per tractar-me com no ha tractat a cap altre sacerdot, des de que porta la mitra? Sempre i molt abans de conèixer-lo havia jo sigut afecte seu. En los primers anys de viure a Barcelona, rodant i furejant per los encants de Sant Sebastià (que així s'hauria d'anomenar aquella plaça, com ho diguí a son temps al fill de don Antoni López), trobí algun folletí escrit contra ell, en certa temporada; a pesar de que anava curtíssim de diners, m'afanyí a comprar-lo i a tirar-lo al foc, satisfet de traure de la terra un llibre dolent, que solsament per anar contra el canonge Morgades anava con­tra mi mateix.

Anys després, quan ja era bisbe de Vic, tinguí esment de que s'anava a publicar una novel·la, sobre manera dolenta, en què se'l posava molt malament: m'afanyí a cercar-la i a comprar-la a son autor, valgués lo que valgués, i això que ma bossa tampoc granejava gaire a pesar de ser capellà de casa López. Entreguí lo manuscrit al que era llavors doctor Estalella, com a íntim del bisbe de Vic, perquè compartís amb mi lo plaer de fer-lo desaparèixer. Estant encara ple de vida lo bisbe de Teruel (que al cel sia), recordo haver-ne fet esment al doctor Morgades. ¿Ha tractat ell aixís alguna carta apòcrifa meva i algun escrit que, de mà en mà, entre certa gent, s'ha volgut fer córrer contra mi?

Altre fet contaré, encara que insignificant, anàlog amb aqueix, a lo menos en son fi de traure espines del camí de qui tantes n'ha posades i en posa encara en lo meu. Quan ja tenia un any d'estada en la Gleva, un dia l'aní a visitar com acostumava. A l'estirar la corda de la campaneta amb què es demana entrada en son palau, vegí en lo muntant del portal, a cosa de set pams d'alçada, aqueixes paraules franceses: "Ici vive un évêque sans coeur", escrites amb carbó i fresques encara, com si s'acabassen d'escriure. Avergonyit d'aquella grosseria e indignat d'aquell insult dirigit a mon prelat, me traguí una moneda de deu cèntims i amb tota pressa esborrí fins a fer illegible la fastigosa inscripció. Mig any després, en les últimes visites que fiu a aquella casa, ja freqüentada de quants m'han volgut fer mal, encara es veia alguna que altra lletra, que sols podia confegir qui les hagués llegides de bon principi.

Doncs aqueixa inscripció abominable, que de bona gana hauria esborrada amb sang de les venes, algú s'empenya en què s'escriga de nou, amb lletres de set canes d'alçada, que es vegen de les quatre parts del món i cabalment a costa del bon nom i de l'honra del pobre sacerdot que les esborrà!

Si us arribeu a la plaça de la Catedral...

Si us arribeu a la plaça de la Catedral, al costat de la seu trobareu el palau del bisbe, el «palacio», com molta gent gran l'anomenava, anys enrere —un dels poquíssims castellanismes infiltrats, quan jo era infant, a la parla de Vic. Entrant al pati, a mà dreta, cal pujar dos trams d'escala per arribar a una mina d'or. Una mina on s'excava, silenciosament, l'or de la història, un arxiu que tothom coneix amb el nom de «Curia fumada». També s'hi agafen, si no ha millorat la calefacció, me­morables refredats; abans els dits quedaven balbs en girar els fulls del paperam. Des del balcó, abans d'entrar-hi, es veu el claustre que acabaven d'obrar mentre Andreu traduïa el seu Ciceró en els durs bancs de fusta de l'escola, bufant-se els dits de fred.

Aquella tarda hi vaig trobar la Maria-Mercè Miró, l'Anna, l'Imma, en Ramon, cadascun amb plecs d'escriptures notarials, savis manuscrits o bells incunables. I, tal com esperava, l'ànima de l'arxiu, que en sap tots els secrets i en té totes les claus, la Ignàsia, em va ajudar a resoldre els meus dubtes i em facilità, havent consultat les seves llistes minucioses i pràctiques —fetes sense ordinador ni altres mitjans—, els documents que em restituïen, molt més que no la passejada per la ciutat, els anys de la vida del meu poeta i els posteriors a la seva mort.

Veient-me tan afectat a llegir...

Veient-me tan afectat a llegir la meva mare, i no havent-hi a casa més llibres que els d'estudi i algun llibre piadós com lo Camí dret de Mossèn Claret, molt sovint me deia que si volia llegir, me n'havia d'anar a la Biblioteca de cal Bisbe que en deixaven a tothom. Al­guna vegada ja les havia pujat aquelles escales dretes, amb ànim d'entrar-hi a la Biblio­teca; però a l'obrir la porta temorenc, veia al fons de la sala, dintre una garita de vidrieres, la figura severa d'un capellà, qui al sentir lo tric-trac de la balda, se girava a veure qui era, qui entrava en aquell santuari de la ciència; i  jo mig esporuguit reculava, pensant que potser era encara massa d'hora per anar a fer-se savi allí dins. Ja m'acontentava amb haver sentit aquella flaire característica de les llibreries velles, que ve a ser bon xic semblant a l'olor de fulles mortes, o de perpetuïnes seques.

Un dia em vaig revestir de valor, com diuen les dones, i tot determinat obro la porta, i envesteixo resolt aquella garita feta amb quatre mampares de vidres, on hi havia aquell capellà ferreny que, amb ses ulleres muntades en banya o conxa, feia una brava cara de desmamar criatures. Li deien lo Pare Mariano, i era simplement un beneficiat de la Seu, Mossèn Mariano Aguilar, que s'havia guanyat aquell sobrenom de Pare, per haver-se encarregat algun temps, amb altres zelosos sacerdots, de la iglé­sia de l'Oratori de Sant Felip Neri, després de l'expulsió de l'any trenta-cinc. Era Mossèn Aguilar un bon predicador popular i tenia bastant mal geni com los seus parents de la part de Casadevall. Amb to de malhumorat, quan vaig ser-li a tret al portal de la garita, me digué:—¿Què vols, noi?— Quina pregunta més inútil, vaig pensar jo. —Venia a llegir, perquè m'han dit que aquí deixen llibres. -¿Quin llibre vols? El pare Granada; responguí jo mig d'esma, i per sortir del pas, recordant-me que a la sagristia de Sant Domingo se'n sentia molt a parlar del Ciceró espanyol.

No se n’està d’explicar el cas de la seva dissort a la sergent

No se n’està d’explicar el cas de la seva dissort a la sergent, que li ha reconegut que no en sabia pràcticament res [d’Anna Dodas].

«Era una jove promesa de la poesia i de la filologia i la música. Havia escrit alguns contes, alguns petits assajos i amb una amiga seva, Gemma Argemí, se’n van anar a fer un viatge que tenia com a destinació final l’Alguer, però les varen assassinar segurament el 13 d’agost de 1986 a Briçac, a Occitània, tot i que això va ser el lloc on les varen enterrar, les havien trobat al bosc en un lloc proper però indeterminat. Només se sap que les dues anaven a Sardenya i que volien arribar en autoestop fins al lloc on poder agafar el vaixell més barat. Torna a ser un d’aquells casos sense resoldre. Mai no s’ha trobat el seu assassí o els seus assassins si és que van ser més d’un. A poc a poc s’ha anat publicant la seva obra literària i de l’Anna Dodas se n’ha mantingut el record, no tant així de la seva companya.