15 de setembre de 1949
Ahir, abans de sopar, vaig anar a casa l'Espriu: és aquella casa d'en Domènech i Montaner, feixuga i una mica germànica, però alhora típicament «modernista», que tanca el passeig de Gràcia. El pis és immens, amb uns passadissos amples i solitaris, al fons dels quals, en un gran despatx sever, vaig trobar en Salvador. Vaig acabar la lectura de la novel·la en l'estat actual;
és a dir, amb la part final encara no del tot resolta. Així i tot, em va dir que li havia agradat molt. Em va fer una pila d'observacions de detall ben útils, i alguna que tendia a evitar que, en cap moment, allò que té de novel·lístic es convertís en «novel·lesc». No sé com he de valorar el seu judici; un mateix elogi, per sincers que siguin els mots que l'expressen, té, dit per cada persona, i sobretot per cada escriptor o crític, un abast diferent, que cal interpretar en funció de la manera de ser de qui el fa i de molts factors gairebé imponderables. Però, així i tot, diria que em situa, com a escriptor, més amunt que quan vaig començar la lectura. Una observació curiosa; li parlava de la manera com havia pensat resoldre un determinat episodi i em va dir: «No, això no! És l'orientació que hi donaria, per exemple, en Carles Soldevila, però tu no has de seguir aquest camí...»