19-III-93
Al març de 1965, avui fa 30 anys, la falla de la plaça del Caudillo de la ciutat de València va cremar una efigie de Joan Fuster. El fet no constituïa cap homenatge al nostre més gran escriptor del segle XX. Ben al contrari, es tractava d'un autèntic acte de fe contra un suposat heretge nacional. Joan Fuster, durant l'any 1962, havia publicat tres llibres clau en la seua producció de temàtica civicopolítica: Nosaltres els valencians, El País Valenciano i Qíüestió de noms. El contingut d'aquests treballs impugnava tots els tòpics vigents sobre la realitat valenciana i plantejava una perspectiva de futur basada en un projecte alternatiu d'identitat nacional.
La reacció de les anomenades forces vives i de l'entramat periodístic oficial va ser furibunda. La premsa de la ciutat de València va instrumentalitzar una forta campanya contra l'assagista a qui van acusar calumniosament de no sé quantes mentides i falsedats. La crema del ninot de Joan Fuster, davant dels mandamassos de la ciutat, va ser tot un símbol. A la manera del Sant Ofici inquisitorial, l'ajuntament franquista de València va voler donar exemple a la ciutadania. El foc festiu i alegre de la falla es convertia, per una vegada, en arma justiciera i purificadora dels excessos intel·lectuals i catalanistes de l'escriptor. A partir d'això, tothom ja sabia a que atenir-se si es desviava, ni que fóra de pensament, de les essències del valencianisme ben entès que han defensat sempre els dirigents de la Junta Central Fallera de València.
La trista paradoxa és que cap intel·lectual valencià no ha escrit unes pàgines més boniques i apassionades sobre les falles que Joan Fuster. No és debades que, amb el suggeridor títol de Combustible per a falles, va recollir els seus articles en un llibre imprescindible per a qualsevol aproximació al món faller. El foc, els ingredients de la festa i la seua història, els llibtets, la gràcia fallera, la música o els bunyols van ser motius perquè Joan Fuster escrivira una sèrie d'articles plens d'estima sincera per una festa que, ell, com a suecà, no tenia per què sentir com a pròpia. A pesar d'això, en els seus escrits va saber transmetre el millor dels seus sentiments d'una manera memorable des del punt de vista periodístic i literari.