1er. de maig [1974]
Som a La Selva des d'ahir a la nit. Aquest matí, amb bon sol i una mica de tramuntana, he anat fins als Gorgs, al peu de la pujada del coll de Sant Genís. La riera encara porta un fil d'aigua, que de vegades s'amaga sota el pedruscall, després de les darreres pluges. Que verda, la muntanya! L'alzinar del Mas d'en Cervera rosseja de fulla nova. El camí passa entre llargues catifes verdes, a banda i banda. Un esclat de flors silvestres: timó, estepa (blanca i negra), mil coixinets de farigola rosada, i botons d'or, vernissats i lluents. Algunes ginesteres comencen a florir. Passat Quiendalt, els esbarzers destorben una mica, però no punxen. Són tendres, tot és tendre, com el cant del primer rossinyol que he sentit en tornar. Semblava un ocell nounat, que s'assagés tímidament. Fins he dubtat que fos un rossinyol.
Ho era, però. Quan després de seure una estona a les roques dels Gorgs, que fan com una mena de resclosa natural, i d'haver escoltat la tranquil·la cançó del petit salt d'aigua a la meva vora, he tornat pel mateix camí, la Lola del Mas de l'Estela, carregada de lilàs, i més lleugera que un isard, m'ha confirmat que sí, que era un rossinyol. Que cada any arriben i els senten quan comença el treball d'ensulfatar les vinyes, en aquestes primeries de maig.