28 de febrer de 1929
De tornada de Montjuïc, he anat al Colon, on entre d'altres coneguts hi havia En Lluís Muntanyà, sagaç i amb aire de gerent en miniatura, i En Díaz-Plaja, hàbil a afirmar els seus punts de vista sense que aquell amb el qual parla se n'adoni. Després d'aclarir amb En Sebastià Gasch, un docte en l'entusiasme, les constants de la pintura catalana, des d'En Sunyer a En Miró, i l'abís que sota un mateix denominador en tendència separa la pintura d'En Miró de la d'En Dalí, En Muntanyà ha al·ludit uns versos meus que ell considera que són una síntesi del medieval concret i de l'irreal contemporani. Jo he esmentat En Riba potser per conèixer-ne llur parer, i hem parlat de les Estances. Tots tres hem coincidit a reconèixer la importància dels problemes que amb tanta de generositat ha plantejat En Riba entre nosaltres per a resoldre'ls i fixar-los a favor dels qui, i som molts, ens acontentem amb una aproximació. Hem escatit si allò que era difícil en els poemes d'En Riba era el vers, la tècnica del vers, la dura disciplina a què sotmet l'expressió del concepte, o la descoberta de la bellesa, en rigorosa unitat, que prova d'incloure-hi. És a dir, si els versos d'En Riba eren bells per llur precisió formal o per llurs suggerències en projecció plàstica.