A desgrat de les interrupcions, vaig enllestir un periòdic mural per a col·locar a la Rambla. Es tractava de donar testimoniatge de la Generalitat, en uns moments difícils, a la corma de refugiats que passaven per Figueres camí de la frontera. Els dos companys, seguint les directives d'en Miravitlles, van escriure uns textos. L'operació de penjar-lo en un dels arbres de la part alta de la Rambla va coincidir amb un bombardeig. La gentada que omplia el passeig, arraulida als portals o a l'entorn dels arbres corpulents, amb un silenci tens, mirava atònita el trio d'infeliços —en Sala, en Serch i jo— que a desgrat de les explosions teníem l'humor d'aixecar un tauler d'inútil propaganda. Sens dubte era l'últim periòdic mural de la guerra a Catalunya. No va ser un acte de coratge. Fou la por de fer el ridícul, de deixar el tauler i arrencar a córrer, el que ens va mantenir aparentment immutables.
A més del periòdic mural, en Miravitlles, que de fet sols s'acostava pel Casino de tant en tant, va tenir la idea de construir dues fletxes monumentals. Una més grossa que l'altra, assenyalarien en direccions oposades i serien col·locades a la cruïlla del carrer Nou de la Rambla. La més gran duria escrit «A Barcelona, camí del deure», i la petita, «A la frontera, camí del deshonor». Vaig acompanyar-lo al taller d'un fuster amic seu —en Miravitlles era fill de Figueres i la seva família, que tenien botiga, encara hi vivien— i allà mateix, sobre uns plafons de contraplacat, vaig dissenyar els perfils de les dues fletxes. El fuster les havia de serrar i muntar sobre uns pals. Aquestes fletxes no van arribar a sortir d'aquell taller.