A Elx, tot eren palmeres: el bosc de palmeres més frondós que coneixia Europa. La palmera, a Elx, no era un arbre decoratiu: era el vegetal autòcton. Ara ja les deixen morir o les eliminen. Una palmera dona poc rendiment econòmic. No dona dàtils -la d'Elx- massa comercialitzables, i les palmes ostentoses per al Diumenge de Rams, amb les austeritats vaticanes postconciliars, no tenen futur. Elx, i palmeres de banda, és un gran ciutat industrial. S'especialitzà en el calcer. Però també Elda, on parlen en castellà, i és a prop. El palmerar d'Elx té una genealogia obscura. Com la té aquella bella escultura, la «Dama». Cal veure la «Dama d'Elx» a Madrid. Però, abans, cal haver-la vista, i comentada, per André Malraux en Les veus del silenci, un paper lúbricament embolicador: un gran llibre, però. Quan, ja traslladada a Madrid, vaig veure la «Dama d'Elx», els meus ulls, no precisament arqueològics, estaven entelats de llàgrimes i de frases de Malraux. Malraux era un gran fabricant de frases.