A la terrassa on va estudiar el comportament de les abelles; des d'on va saltar a la teulada de la fusteria que va cedir al seu pes per fer-la caure, ingràvida, camí d'una mort ajornada pels sacs d'encenalls; on cantava «Ay Tani, Tani, mi Tani...» quan feia la bugada a l'escalfor primera de l'estiu: allí, en aquell espai obert al sol i a l'aire i a la breu felicitat deis anys primers de matrimoni, l'Angustias va pressentir les estacions del seu gran dolor, vinga córrer de botiga en botiga en veure que el nen no li tornava de l'escola, la dèria de pescar al riu, cert, senyora, un nen ros, el dependent de la ferreteria davant el consultori del doctor Obiols, li havia comprat un ham, les tres monedes de deu cèntims que havia trobat a faltar al moneder: vinga preguntar de pagès en pagès, sí, el nen xerraire, pescant una bona estona als pous d'aigua del riu, no, se'n va anar cap allà, aigües avall, no, que va ser cap allà, aigües amunt, amb una canyeta que ell mateix es va fabricar: vinga buscar i rebuscar pels canyars, fins que vora un pou trobava la cartera del col·legi amb el dibuix del gat amb botes, ella, que sempre vigilava el minyó quan sortia de casa vorera amunt, fins que el veia entrar al col·legi, es devia amagar rere la porta, el Jaimito, pensant quan la mare es retiri del balcó me'n vaig a pescar, i no en van recuperar el cos, quins misteris l'havien pogut fer desaparèixer, potser un pou que comunicava amb un corrent subterrani, com el Guadiana, va dir l'urbano, se'l devia endur mar endins, pagesos de merda, més importants els vostres enciams que una criatura sola i innocent: i tu, riu maleït, que arrabasses amb tot, quan surts de llera i vols treure't la set amb les llàgrimes d'una mare, aigua negra, aigua pesant, aigua que t'empasses les ombres, eres allà, vas ser allà d'immediat per al pobre Jaimito, amb la teva olor terrosa de llot i d'arrels, el teu son que dissol, que digereix, que exprem a poc a poc les fulles mortes que plouen dels arbres tardorals, immens dolor de l'Angustias, a punt de parar boja. I ara, ella pensa que el seu fill gran, l'únic fill baró, haurà de creuar el pont del tren a uns quants centenars de metres del lloc on va trobar la cartera del Jaimito, i no sap si dir-li «que Déu l'acompanyi, fill meu» o «que Déu et perdoni, fill meu».