A l'altar de l'ermita, les imatges de sant Abdon i sant Senén fan una impressió relativament trista. Són, per cert, obra del meu pare, que es guanyava la vida —la d'ell i la meva, cal dir-ho tot— treballant fusta amb la gúbia. Durant la revolta del 36, algú va cremar els antics simulacres dels Benissants, i després del 39, quan tot hagué de tornar a ser com sempre, el clero ordenà refer-los. El meu pare reproduí atentament les escultures desaparegudes, valent-se de fotografies més o menys clares. Els models resultaven poc brillants. A la parròquia de Sant Pere, a Sueca, n'hi havia unes altres, barroques, airoses, en actitud intermèdia entre la dansa i el repòs, que resultaven prou elegants. Però s'imposava la retroacció més literal, i en conseqüència, la manufactura hagué de ser anodina.
Mai no he pogut discernir quin dels dos és sant Abdon i quin és sant Senén. Tots dos van vestits amb faldilles i mantell, com correspon a raons iconogràfiques que se m'escapen.