A l'amic d'Espineubes, Jaume Pallarols
Espineubes és un poblet arrapat a un estrep de la superba serralada montsenyenca. És deliciós amb tot i sa mateixa solitud i rural indolència. Pobres cases negroses i aclofades pel pes dels anys, formen grup a l'entorn de l'airós campanar que corona una hermosa esglesiola, remarcable fàbrica d'estil romànic, amb sa senzilla, però elegant, portada de primorosos capitells; el fossaret herbat; la casa rectoral i la sagrera; tot amb el tirat de sublim tristesa, brollant poesia, la poesia dels paratges quiets, que atrau els cors aimants de la veritable bellesa, la que es desprèn de les joies que ens llegà l'antigor, i que pocs pobles, per desgràcia, saben guardar.
Els moradors d'Espineubes passen i traspassen enfront aquell monument sens adonar-se'n de sa grandesa, en què sia ja caiguda; i allà en aquell clos de pau, de quietud i de bellesa que tothom admira, se'ls van escorrent els jorns de la llur vida. Que vegades hi he passat per aquell poble de muntanya! son temple, sos estrets carrers, ses pobres cases i sos habitants me són familiars, i no deixo d'enyorar-los quan algun destorb me priva almenys dues vegades l'any per aquella disbauxa de muntanyes, per aquelles enciseres valls i rierals frondosos.