A les Bons sovint li agradava pujar...

A les Bons sovint li agradava pujar. Era un dels llocs més bonics de la Vall. Les cases, que cavalcaven les unes damunt de les altres, tenien un esguard acollidor, a pesar de les seves pedres negres, i dels gossos rondinaires, al llindar de les portes. 

 

Pujava lentament, espantant alguna gallina esmarrida, que fugia cridant, mentre la mainada aixecava el caparró, mirant-se’l d’una manera indefinida. Les dones el saludaven amb un: —Passi-ho-bé—, cerimoniós, tot preguntant-se on aniria l’home de la Remei, per aquells contorns. Era una cosa corrent que un home casat amb una andorrana, perdés el seu nom i àdhuc el seu cognom, per esdevenir l’home de fulana, o bé de sutana. Tot pujant, es sentia observat; això l’enutjava. Però aquella gent no sabia treure els ulls de damunt d’una persona, fins haver-la perdut de vista. Eren bona gent; poc garlaire i de costums senzills. La seva vida es caracteritzava per una pobresa en l’alimentació i el vestit, a voltes elemental. Les terres de cultiu, en aquell indret, eren magres i de difícil accés. (Llenques de terres d’escàs rendiment, i poc treballades, una mica deixades a la voluntat de Déu, més que a l’esforç del cop de l’aixada). Amb tot, l’indret era bonic i pintoresc. Ell arribava sempre fins a l’ermita de Sant Romà, una ermita romànica, com quasi totes les d’Andorra. Entrava a l’atri i mirava Ja Vall. En aquell moment era groga i vermellosa, amb claps d’aram i de coure, de carabassa i d’or; amb tota la gamma de vibracions baixes, com s’escau quan la Natura tendeix al repòs després del feixuc treball de la Primavera i l’Estiu. De verd en quedava sempre, pels racons, sota Ja neu, a l’obac, al bosc per mitjà dels pins. El to general era de quietud progressiva, d’abandó de la lluita, per minvar l’activitat i deixar-se prendre per la mandra. Les coloraines diverses donaven un vestit de festa a tota la vall, com el d’un gran envelat en una Festa Major, la Festa Major que acomiadava el bon temps. Els freds ja fiblaven a les nits i la neu es reposava als cims. Durant el dia, donava bo de caminar per la solana, poc a poc, sense pressa, amb la nostàlgia que dona pressentir l’hivern i les gelades i aquell vent malcarat del port.