A Mallorca, com passava a l'antiga Grècia, en alguns indrets, com a Cala Tuent, veïnada de la destruïda Calobra, les oliveres arriben quasi a frec de mar, un prodigi que, unint Minerva i Posidó, ens recorda que la nostra pàtria, com la dels grecs, és la Mediterrània. El verd de les oliveres, argent bellugadís mogut per l'oratge, quasi s'emmiralla dins el blau de les ones. Les fulles canten un vou-veri-vou a la mar petita, recerada de la cala. Les oliveres mil·lenàries saben bé el seu ofici de mares tel·lúriques, mai no l'han oblidat. La cançó de bressol és la mateixa de sempre, miracle del vent que murmura a cau de fulla, a cau de branca. La cançó de bressol fa callar la remor de la mar gran i el silenci s'estén per la cala... I sentim una pau verda, una altra descoberta d'aquells anys, que no és la dels sembrats, és la de les oliveres de Cala Tuent. Si fa sol són verdes i es tornen grises els dies d'ennigulada, els dies en què la mar també es torna grisa. Ambdues, mar i oliveres, oliveres i mar van conjuntades, del color de plom.