A penes havien ultrapassat Corbera...

Autor: Joan Perucho i Gutierres-Duque
Obra: Les històries naturals , 1960

A penes havien ultrapassat Corbera, quan en un revolt del camí els nostres amics contemplaren, al peu de la serra de Cavalls, l'alterós campanar de Gandesa, vila que, a partir del sisè setge, fou ascendida a ciutat amb els títols de MOLT LLEIAL, HEROICA I IMMORTAL CIUTAT DE GANDESA, i declarats els seus habitants exempts de contribució i de lleves d'un a deu anys, a judici de les Corts.
Gandesa vivia en permanent vigilància. Entorn del perímetre de la població, els gandesans havien obert un fossar de sis metres d'ample per quatre de profunditat. No tenia muralles, però totes les sortides dels carrers havien estat emmurades i espitllerades. Dalt del campanar, un sentinella de la Milícia Nacional sotjava constantment els camins que conduïen a Gandesa.
S'entrava a la població per una porta única: la de Corbera. El caporal de l'escamot de la guàrdia examina els papers de Montpalau i, veient que es tractava d'una persona important, els conduí, de seguida, a casa del batlle, Josep Alcoverro, a qui deien "Pep Timbales", que ocupava una casa grandiosa, laberíntica i barroca, davant per davant del famós porxo romànic de l'església. Montpalau explicà l'objecte del seu arriscat viatge a Josep Alcoverro —que, sigui dit de passada, era procurador dels Tribunals— i veié com aquest es quedava bocabadat pels extraordinaris esdeveniments que li contava i pel perill que representava per a Gandesa la presència pròxima del Mussol. Com que, naturalment, ignorava la tècnica defensiva de l'all, Josep Alcoverro volgué, de totes passades, que Montpalau donés una dissertació pública, que tindria lloc a la Societat Recreativa, aquella nit, si és que el dissertant no es trobava massa cansat, per tal que la població aprengués aquella eficaç tècnica defensiva.
Montpalau i el seu parent foren complimentats a l'acte, amb la cortesia més exquisita, per Antoni Galvan, el metge, erudit lector i gran coneixedor dels plaers de la taula, que era, per temperament, una mica voltairià. Acudiren, també, Oriol Mani i Josep M. Pasqual, dos jurisconsults casuistes, amb ulleres fumades; Francesc Escoda, director de l'Administració de Correus, gran calador i cantador de jotes; Josep Sol, ric comerciant a l'engròs, de vèrbola matemàtica; Pablo Ruiz, apotecari, filòsof a estones perdudes, aragonès de soca-rel, que sabia la recepta complicada d'una menja refinada: Vespedo. Comparegué, per fi, el notari Manuel Ocaña, liberal, una mica francmaçònic, eufòric ballador de polques.
Donaren un tomb pel poble, begueren vi de la Terra Alta, cosa que produïa una agradable escalforeta a l'estómac, i contemplaren el cel estrellat.
Havent sopat, Antoni de Montpalau ocupa la tribuna del saló de conferències de la Societat Recreativa. Era un saló que, al mateix temps, servia per a fer-hi ball. Fou presentat pel batlle, Josep Alcoverro; que aprofità l'ocasió per a dir unes quantes paraules gruixudes contra la carlinada. Després, Montpalau, amb paraula justa i ponderada, tenint l'auditori suspès d'un fil, explica el seu objectiu, que era la determinació científica de la naturalesa del Mussol, terrible vampir camuflat de guerriller.
Com sempre, Montpalau obtingué un èxit apoteòsic. Fou molt felicitat per les simpàtiques autoritats gandesanes. Abans de marxar, una rondalla d'aficionats interpretà l'himne de Riego i Las habas verdes.
Les autoritats acompanyaren Montpalau a la fonda, on l'esperava un llit dur i grinyolador. Després, fent-se creus de la saviesa del nostre jove científic, se'n tornaren a la Societat Recreativa a jugar al set-i-mig.