A Sant Feliu, la gent del poble —avesada des de segles a trobar-ho tot santificat: carrers, places, fonts, valls i muntanyes— en diu ingènuament el «Sant Mentiri». Com la majoria dels actuals, el de Sant Feliu data només de la tercera dècada del Vuitcents. Però, no és pas de fundació mixta, religiosa i civil, com gairebé tots els establerts per la secularització posterior als grans trastorns polítics de 1835. Aquest fou obra del Monestir mateix —una de les darreres que pogué realitzar abans de la seva extinció violenta. Es veu que els enterraments ja havien esgotat l'espai que fins llavors ocupaven entorn del Monestir; i en 1833 els mateixos monjos obtingueren del bisbe de Girona (més ben dit, del vicari general, perquè el bisbat era llavors vacant) l'autorització per a obrir en terreny propietat d'ells, als afores de la vila, un cementiri nou, que resolgués el problema.
Aquest cementiri, l'actual, enclavat en el lloc anomenat Mas Pintó, tingué una primitiva capella, avui desapareguda, que estava dedicada a la Verge dels Dolors i fou beneïda el dia 16 d'agost de 1833. I el 24 d'agost de l'any següent, 1834, va celebrar-se la solemne benedicció del cementiri, pel pare abat del Monestir i ensems rector de la vila, Josep Paradeda.