A voltes un d'aquests pallards furga i escomet, com si volgués rompre el ritme del Segre, i arriba a presentar-se, a temporades, violent i tot, amb ínfules de suplantador. Són, què us diré?, el Querol, la Valira. Però amb la seva encara fa poc estrenada paciència, amb la resistència blana d'una amant previsora, el Segre es manté on era, els xucla i fon, i aquí res no ha passat.
Preneu, per exemple, el Querol. És un riu admirable, d'aigua dura, que fins que arriba a la plana travessa codolars enormes i fa uns ràpids potents. El Segre, si hagués passat dessota mateix de Puigcerdá, hauria rebut una tal colossal empenta del Querol que no hauríem pas sabut dir quin dels dos era l'un o l'altre.
Però el Segre, des de Sallagosa, ja fa bondat, ja té una vall ampla, ja passa per la plana, i s'ha allunyat del morro de glacera on Puigcerdà senyoreja. I així rep el Querol força més al sud, en terres confoses, flonges, espesseïdes de vegetació, de Talltorta, i Escadarcs, i obliga el Querol a arrossegar les grosses pedres, els còdols menuts, les pissarres esmicoladisses, llegües i llegües, formant dos lloms a banda i banda del seu curs. El llom de la riba esquerra ha constituït, al llarg dels segles, una llengua prima i aguda, però, alhora, un tossalet que el separa del Segre. L'aportació de pedres ha estat tan grossa que aquell Querol bramador de les vores de l'estació de f.c. de Puigcerdà s'ha convertit ara en un cabal amb un nivell de desguàs molt reduït. Us podeu plantar al bell mig del curs, a l'aiguabarreig, i veureu que no duu pas més empenta que el mateix Segre. El Segre és un domador que la sap llarga.