A vostés ja els ho puc dir: m'han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d'un autèntic «auto de fe». La cerimònia, que tingué lloc el dia 19 de març del 1963, s'ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encés per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació. Crec que, més o menys, aquestes circumstàncies solien donar-se d'una manera gairebé regular en les antigues combustions d'heresiarques, quan el reu era condemnat en rebel·lia o a títol pòstum. En el meu cas, per fortuna, no mediava la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del venerable Sant Ofici de segles enrere. La intenció, el mecanisme i la fórmula, però, eren idèntics.