Adorant
Déu és aquí! Fugiu, ombres de vida,
davant Aquell qui és...
Obriu-me el fons d'abatiment sens mida,
abismes del no-res.
Dins l'avenc tenebrós de ma baixesa
postrat en sant terror,
oh abisme sense fi de la grandesa!,
oh Déu!, jo vos ador.
Baix del carro vivent i formidable
de vostra majestat,
batega el cor en confusió inefable
d'amor i feretat.
A vostres peus, oh Rei de la victòria!,
jo el tir com una flor:
passau-li per damunt en vostra glòria,
passau sobre mon cor.
Que l'esclafin les rodes sacrosantes
que aixequin pols de llum,
sols que puga, morint a vostres plantes,
donar-vos un perfum.
Sols que puga mon cor, perdent la vida,
amb son batec final
alçar-vos una nota més sentida
dins l'himne universal.
Oh Llum de llum, Essència tota pura!,
mirau-me fit a fit,
i, eclipsada a mos ulls, la criatura
se perdi en fonda nit.
Massa en la boira del fondal malsana,
oprès d'enuig i dol,
entre besllums de tota imatge vana
jo us he amagat, oh Sol!
Mes ara el raig que tot error engega
vull ja, Sol adorat,
encara que amb la vista quasi cega
ne resti enlluernat.
Vull beure vostres raigs de viva flama,
oh Sol abrasador!
Cremau!..., que és dolç a l'esperit que us ama
patir més set d'amor.
Cremau, secau-me tota saba impura,
tota llecor de llim:
no és la vida d'Adam ni sa ventura
la sort que ara jo estim.
Paradís terrenal no m'aconhorta
ni en vull d'hort delitós,
que d'un altre verger m'obriu la porta,
més alt, perquè és penós.
Que ma vida se torni desolada
com un desert aquí,
sols que hi sentí la viva solellada
d'amor que no té fi.
Que se ressequi al meu entorn la terra
de tanta ardor i llum;
així el cor de tot fang més se desferra
i s'alça amb més perfum!
Així a les terres d'Orient sagrades,
de dies sempre plens,
dins el cor de planures abrasades
creix l'arbre de l'encens.
Allà degota mirra que depura
i bàlsam que és consol,
perquè fa fruits de cel la terra dura
dins l'èxtasi del Sol!