Així hem passat, sense adonar-nos-en, del clos més vell del cementiri al seu clos segon, que en podríem dir el de la grossa burgesia guixolenca. El lloc per on fins ara hem estat rodant, com per un verger solitari, conté els morts més antics: els d'aquells dies que a Sant Feliu, desvetllat per la indústria surera, hi havia tot de gent que s'anava fent rica, però a la vila encara no s'hi coneixien les classes socials. Els habitants feien com una germandat, rics i pobres, i tots també venien a raure, com en família, en els dos camps de terra que hem visí, separats pels magnífics xifrers, o en els pisos de nínxols que en constitueixen la tanca: si fa no fa, tal com eren quan es passejaven, uns i altres, o ballaven sardanes, en el Passeig de Mar.
Ara, no: en el segon clos ja ens trobem gairebé exclusivament a les cases mortuòries dels rics, hisendats o fabricants de suro, que només consenten, per les vores, a fi que les isolin del camp veí, unes fileres de nínxols -com fan en el teatre burgès els espectadors de platea, amb els d'entrada general. Això ja no és pròpiament un cementiri, sinó una fira de vanitats. Hi passarem de llarg: mai no m'ha plagut fer de badoc en els balls sumptuosos dels casinos dels senyors. Els qui varen fer bastir aquest floret de panteons foren els enriquits que, per exhibir la riquesa pròpia, no en tingueren prou amb les bones cases on passaven ricament la vida; els calgué també fer-se'n d'encara més ostentoses —amb pedres, marbres, ferros i bronzes— on passar ricament la mort.