Així que entreu a la fageda d'En Jordà, si el viarany esquerp us hi menava, comença aquell «verd d'aigua endins» que temptà el poeta com un somni teixit de fulles fines, desplegades, i de troncs blanquinosos que es multipliquen talment presos en una galeria de miralls. Aquest verd silenciós i tendre no enlluerna ni ofega. La seva il·lusió de profunditat marina no us dóna l'enyorança ni el deler de la superfície. Sojorn de pau, a mesura que us hi endinseu es va espesseint el silenci. Ja a penes es dibuixa cap corriol en la catifa seca, deixalla de l'hivern, que posa cendra amarga en les flors i les herbes de la primavera. Trobeu potser un pradell escàs, on el sol, després de ferir amb sagetes d'or impalpable el fullam entrecreuat que l'ocultava, dibuixa pàl·lides rodones morades. Ara el silenci és una remota fressa d'ones o, millor, la bonior, filtrada, d'un alat estol innumerable. El trenquen, pausats, la gorja apassionada del rossinyol, el crit desdenyós del pica-soques, la melangia clara del cucut. Déu meu, aquí, la vostra paraula em colpiria, de tan entenedora. La joia en sembla un missatger, la joia, que és, enmig dels arbres verds i alts, que us fan rodona sense estrènyer, un inefable gust d'eternitat.