Aixís, entre ànsies, suors i esgarrifances, mirava acostar-se l'enemic en direcció al pont que estàvem encarregats de defensar. Com les municions no abundaven gaire, se'ns donà ordre d'estalviar-les, prohibint-nos rompre el foc fins a senyal. L'enemic, que anava més ratxós, no gastava tants compliments i ens foguejava de valent, essent sols contestat per altres guerrilles, a dreta i esquerra nostra.
Rompérem per fi, atraguent sobre nosaltres lo principal foc de l'enemic. Les bales rebotien per les parets del cementiri, esquitxant-nos de calçobres, i, dels xiprers i desmais, se'n desprenia, caient-nos per damunt, una pluja desfeta de fullam i branquillons. Allò esvaní totes mes anteriors idees, portant-me'n de noves, més confoses i ràpides. Los sons aislats de les bales, sumant-se i multiplicant-se, es convertien en un soroll vagorós com d'una caldera en desvaporació, mentre que l'espetec de les escopetades se fonia en una mena de tronada sorda com braor de la mar enfurismada, sentint-se sols, seques i clares, les detonacions que sonaven més a prop de nostres orelles.