Això no vol dir que deixe d'estar encertat quan defineix el caràcter dels meus paisans. Tenim la perseverància blana, la intuïció del grec i la indolència de l'àrab; també diu que som irònics i tolerants. No he conegut cap irònic que no siga tolerant. Jo crec que la nostra tolerància prové, en gran part, del nostre poc desfici metafísic —Azorín i Unamuno, per aquest motiu, sempre van mirar-se de reüll—. Tirant al dret, pel meu compte, hi afegiria que els homes de les Valls del Vinalopó som clarament valencians; si voleu, valencians de seca. Valencià, que és una forma com una altra de dir-se català. Ara bé, els monovers ignorem el romànic i el gòtic; en el nostre caràcter conservem quelcom dels classicistes, i som ben poc barrocs en l'art. Som uns catalans —n'hi haurà les pertinents excepcions— que, davant d'un monument com la Sagrada Família —mai no comprendré com Gaudí podia ser de Reus—, ens agafen unes ganes boges d'arrancar a córrer.