Al carrer, la neu tenia ja 20 centímetres
Al carrer, la neu tenia ja 20 centímetres. Al Port havia aconseguit l’altura d’un metre. Al Pas de la Casa, els alemanys feien la guàrdia per pura fórmula. No s’allunyaven massa. Volien retornar prop de l’estufa del lloc de comanament, prendre una bona tassa de cafè amb un bon raig de conyac. Els dos gossos llops estiraven les corretges, delerosos de córrer per la neu. Els soldats alemanys els deixaren córrer, perquè s’esbravessin.
Els tornaren a lligar i els feren reemprendre el camí.
La tassa de cafè i el raig de conyac els cridava més que l’ordre de vigilar atentament la frontera. La neu els feia basarda. Els dos soldats alemanys havien estat l’any passat a Moscú, i sabien quelcom de les inclemències del fred i de la neu quieta. El silenci, la quietud i aquell abrigall inhòspit produïa una sensació de tristesa i de basarda progressiva, fent perdre poc a poc la serenitat, fins a esdevenir la follia de desesperança. Molts perdien el seny i llançaven crits esgarrifosos; altres es quedaven paralitzats, testos, amb una rialla de compromís als llavis, per sempre... L’avanç era tan segur, la victòria tan indiscutible, que la parada i l’ofensiva que l’acompanyà els deixà desconcertats. La neu els acabà de desmoralitzar. Ells foren evacuats, per tenir l’un el peu gelat i l’altre, una bala a l’esquena. De l’hospital, els traslladaren a Foix. Ara feien el torn de guàrdia. La guerra aquí, al Pas de la Casa, es podia resistir, a pesar de la neu. El tinent els deia que els calia obrir l’ull, ja que passaven colles de soldats aliats, que entraven a Espanya, per ésser reembarcats per mitjà de l’Ambaixada anglesa, via Londres, d’on eren novament enviats i paraxutats damunt del territori francès. A França, aquells combatents s’incorporaven al «Maquis» (nom francès que vol dir bosc, i que per analogia significava: gent amagada del bosc) fent actes de sabotatge.
«Qui podia circular amb aquell temps. Era millor no capficar-s’hi. Era millor beure’s el bol de cafè amb un bon raig de conyac i escoltar la Ràdio Andorra.» Ells no comprenien l’idioma de l’«espiquer», que donava la sensació de riure sempre, mentre parlava. Comprenien, però, l’«Aquí, Ràdio Andorra» i àdhuc ho deien escapçolant les erres. «Aquí Ràdio Andorra.» «Aquí Ràdio Andorra»...
A la carena de la tercera muntanya, una colla d’uns trenta soldats aliats (anglesos, canadencs, nord-americans, dos polacs i alguns altres de nacionalitat indefinida) passaven silenciosament, l’un darrere l’altre, seguint uns guies que vivien a Andorra. Els guies anaven armats de metralletes i bombes de mà. El guia que anava al davant pensava en la seva caliquenya i el formatge de tupí. La neu els feia més visibles enmig de la blancor, talment una cinta sinuosa, viatgera per les faldes nevades.
—Si en Josep sabés el que faig, des d’un temps ençà, s’esgarrifaria, amb el seu esperit d’home acomodatici. Si tingués un xic més de caràcter desinteressat, seria un xicot formidable. El seu sentit positivista i poruc el fan un conservador...
La neu continuava caient sense soroll, volejant un xic, per deixar-se caure amb més suavitat, fent més íntim el paisatge, més agradable la cambra i la companyia de l’estimada.
—Si en Calvet sabés que ja he guanyat 200.000 pessetes amb la digitalina, em prendria per un egoista de cap a peus.
200.000 pessetes eren ja unes quantes, i el negoci estava encarrilat i segur.
La neu continuava caient. Al carrer eren més de 25 centímetres. Al Port, més d’un metre i mig i allí, a Estalingrad, tenia l’aspecte d’un sudari per al cos d’exèrcit del Mariscal Von Paulus.