Al final d'una riera, amb construccions desordenades...

Al final d'una riera, amb construccions desordenades barrejades amb alguns horts, i amb el pont elevat del ferrocarril que creuava el poble, Colera era un indret desmanegat i estrany com el veí Portbou, però sense una història com la de Walter Benjamín i sense la presència de la frontera, la «ratlla» que diuen la gent de Portbou, amb els negocis i el moviment que fins i tot podien deixar entreveure un cert cosmopolitisme.

Quan vaig acceptar la feina del càmping, jo tan sols havia vist a la premsa el nom de Colera una vegada, i era perquè l'únic civil detingut amb motiu del frustrat cop d'Estat del 23-F era un falangista veí d'aquesta població, crec que l'alcalde. Era una notícia desgraciada, que no devia omplir d'orgull la gent del poble. De totes formes, al càmping jo tenia molta feina i gens de temps per xerrar amb ningú. Encara que sobretot feia de recepcionista, rebent els clients i acompanyant-los fins al lloc on havien d'acampar, també m'ocupava del lloguer de bicicletes i motos, i fins i tot donava un cop de mà al petit bar. Quan arribava la nit estava baldat i agraïa poder-me tancar en el meu bungalou i mirar una estona la televisió, encara que sovint no aconseguia concentrar-me en la programació. Tan sols badava, amb una cervesa a la mà i els medicaments no gaire lluny, mentre a fora podia sentir la remor del mar i els sorolls de les famílies a les seves tendes i caravanes mentre jugaven a les cartes, sopaven o xerraven fins a les tantes.