Al jardí de l'antiga mansió...

Autor: Joan Perucho i Gutierres-Duque
Obra: Gàbia per a petits animals feliços , 1981

Al jardí de l'antiga mansió que els amics Fenosa tenen al Vendrell, hi arrela una esplendorosa palmera que respon al nom d'Andròmaca. És acollidora i dubitativa, aquesta filla del desert, car prop de l'ombra de les seves fulles, sota els porxos venerables, es congria l'amistat i la poesia en les llargues tardes estivals.
Enamorat profundament d'Andròmaca, ha vingut a viure entre el seu brancatge un petit i simpàtic animaló anomenat René. Ha vingut de París, adoptant ara el nom de Nirto. És molt vistós, té el caparró vivíssim i escolta amb complaença la cantúria delirant dels ocells. Té molta cura d'Andròmaca, mantenint-la polida i lluent, devorant-li els pugons i paràsits de tota mena que pretenen encastar-se-li.
René (o Nirto), que sembla com si s'embolcallés amb una túnica extraordinàriament vistosa, a la vinguda del capvespre conversa amb Andròmaca sobre el contingut de les Poètiques de Boileau i d'Aristòtil, que ell considera empipadorament formulistes. A voltes descobreixen que no estan del tot d'acord respecte al concepte ideal de Bellesa, i aleshores s'esdevenen picallosos escarafalls i picabaralles interminables. En les nits de lluna, René (o Nirto) canta amb una agradable i ben modulada veu de tenor:

Les sanglots longs
des violons
de l'automne...

Llavors, a René (o Nirto) se li belluguen les llargues extremitats pedunculars que, a guisa d'antenes, li surten de la diminuta testa, mentre Andròmaca balanceja suaument la seva còrpora harmoniosa.
Tot pren, en aquell moment, un caràcter de dilatada felicitat intemporal.