Al monestir de Santes Creus
T'infongué el Císter la vida
als braços de Berenguer
quan Lleida fou conquerida
després d'un esforç darrer.
La teva porta ens crida
amb la veu d'un vell guerrer.
Arxiu de la nostra història
i arca de tombes reials,
bandera de la memòria
marcada pels quatre pals
cobrint amb llum de victòria
sants Denisos i Escorials.
La fe dels claustres reposa
dins un oceà de pau,
el silenci és una cosa
molt fina que sents com un cau
com si fos fulles de rosa
que van plovent del cel blau.
Tot just hem passat l'entrada
sentim mirífiques veus
que canten una tonada,
i les portes i els carreus
exulten com una albada
tot l'àmbit de Santes Creus.
Pere, Jaume i Margarida
han vingut a descansar,
a fer la llarga dormida
després de tant batallar.
Però el meu cor mai no oblida
la gran creu del vell fossar.
Aquella creu arrissada
que féu, potser, algun gegant,
i que sempre l'he trobada
rebent-me impressionant
en la terra incultivada
d'un racó perdut, distant.26