Amengual commina Valls per darrera vegada al penediment. El reu nega amb el cap. Quasi somriu. Sembla tranquil. Més de quaranta mil ulls el vetllen, pendents de cada un dels seus gestos. El pare Amengual es retira enutjat. El pare Ferrando l'observa amb complaença: tampoc ell no ha aconseguit la conversió d'aquell proterv que cremarà per sempre.
El foraster ocupa la segona fila ran l'entaulat. És més alt que la gent que l'envolta. No desitja sinó que Valls es fixi en ell. Tal vegada notarà que almanco algú no el mira amb odi sinó amb pietat i admiració pel seu coratge. Però Valls no veu ningú. Amb el cap una mica girat pareix que esguarda la mar, que comença molt a prop d'aquí, quasi on acaba la falda de Bellver. Ha estat desig dels inquisidors que la cremadissa fóra a la vora del lloc triat per a la fugida, perquè els condemnats tenguessin doble escarment. A més, d'aquesta manera, el fum i la fastigosa olor de carn carbonitzada no envairan Ciutat. Els botxins comproven la fermesa dels nusos amb els quals acaben de lligar el reu al pal que sobresurt per damunt les branques apilades, com si volgués foradar el cel. Els soldats obren pas al senyor Virrei. La multitud torna a bramar expectant. Els clergues resen a crits per imposar les seves oracions sobre l'ululea del poble: Déu de Justícia, en el teu nom hem fet justícia. Déu de Justícia... El moment és arribat i es fa un silenci espès. El Virrei encén amb la tea el foc purificador. Valls es contorç. Al seu rostre hi cap de sobte tot el sofriment del món. Obre la boca, però no demana misericòrdia, gemega. Uns instants i aquestes flames que li fan rebentar el ventre ja seran calius. Cendres. Després res. No res. El seu cos es vincla cap al cantó esquerre, esclata i cau com un tió consumit. Les guspires gairebé socarrimen la multitud que s'arrenglera a les primeres files. El foraster fa, com tothom, un pas enrere i empès per la gentada torna cap endavant... Gargamelletja a causa del fum. Sua. Vol fugir. No vol veure com Isabel Tarongí és lligada i com altre pic les flames s'ensenyoriran del seu cos fins a deflogistar-lo. Així com pot, a sempentes i a colzades, intenta deixar el seu lloc. El que més desitja és marxar. Anar-se'n tot d'una, lluny, ben lluny, que la sagetia llevi l'àncora de seguida i es perdí falaguera, de pressa, enfora, molt enfora, dins el darrer blau.