Amics,
Jo no sé per què he de tenir l'honor d'adreçar-vos la paraula ni d'ocupar el lloc que ocupo en aquesta assemblea. Però he vingut obeint un imperatiu superior a la meva voluntat i penso que tots vosaltres feu igual. Tots obeïm un instint, un impuls envers una associació, envers una organització que ens porta una llibertat universitària i d'estudi. I de la mateixa manera que jo, el lloc que ocupo, l'hauria d'haver cedit si hagués sabut a qui l'havia de cedir, a les persones que ens han pensat, que ens han escrit, que han orientat tan meravellosament aquest manifest que acaba d'ésser llegit i que quan el vaig conèixer em va omplir d'admiració i de sorpresa, de la mateixa manera que jo hauria d'haver cedit el meu lloc a aquestes persones, a aquests amics desconeguts que ens han portat aquí, jo també em sento igual que ells, ocupant un lloc que dec a vosaltres i amb l'única necessitat de servir-vos en allò que pugui ésser útil.
Mireu, heu començat un moviment que a mi m'ha fet impressió des que he traspassat aquella porta. Un moviment que a un li recorda aquelles dates que han quedat vinculades a la història del món, en què els homes, convergint des de camins diferents sembla que porten una marxa que ningú no pot deturar, que ells mateixos no saben per quines etapes ni per quines dificultats haurien de caminar, però que hi ha una forca interior que els empeny. Què és el que l'ha produïda, aquesta força? No és pas cap acte individual, és una actuació, és un conjunt de forces que tots vosaltres heu anat sentint individualment i que s'han conjuminat en aquest dia meravellós del 9 de marc de 1966.
Tingueu fe, tingueu confiança, com els vells com jo la tenim, amb la il·lusió més gran, que, encara que les dificultats i els camins siguin llargs, això que avui heu començat a planejar vencerà, triomfarà, per molts que siguin els obstacles i les lluites que hagueu de vèncer.
Amb aquesta confiança us dic gràcies, i endavant sempre!