Anava passeig amunt, sota les velles acàcies, esbalandrades i corpulentes, que ignoraven les podes, com els arbres d'un bosc. Sant Gabriel s'alçava al fons, ja completament fora del poble, imponent com una catedral. Des d'un turonet domina la contrada. I, annex a l'església, el convent s'eixampla en cossos d'edifici distints. Teulades i teuladetes, terrats i terradets de diferent alçària li donen un aspecte variat i capritxós, amb quelcom de femení, tot i la seva vastedat. És albirador de lluny, turonejant damunt les frondositats de l'hort de les monges, que negreja de tanta verdor. Un mur alt i sòlid circumda el recinte religiós i el separa del segle, com deien a França en temps de Port-Royal. Però església i convent obren llurs portes al passeig, si bé molt cautament.
Ardèvol s'aturà a la placeta de davant l'església, llavors solitària. Els pardals penetraven dins l'atri espaiós a través de les reixes tancades. Llur xerradissa feia un brogit sonor sota la volta de l'atri. Damunt la portalada interior, arran del sostre, les orenetes havien fet nius, i ara començaven a tornar-hi, cridades per l'abril.
Ardèvol romangué embadalit.
Pel portal del mig, el més gran, en arcada —els altres dos són més baixos i plans,– de nois travessaven els barrots de ferro i omplien l'atri de remors sonores, com avui els pardals. Era ahir, d'això. I, per què ara li semblà tan lluny?
Alçà l'esguard. Sant Gabriel era al seu nínxol de pedra, damunt l'arcada, amb les ales esteses enfora, convidant als vols impossibles, als delers infinits.
S'assegué al pedrís de la reixa central. Quina reculada d'anys! Les acàcies de la placeta s'adormien en el capvespre quiet. Era l'hora que hi solia estar amb l'amic Reniu, mort en flor. Hi parlaven de les col·legiales. Hi anaven per estar més prop d'elles, a consolar-se de no haver-les pogudes veure a les finestres o bé a recollir llur emoció dels dies feliços que havien rebut lletra, o un senyal llunyà en una fugissera aparició. De tant parlar-li del seu enamorament per Maria Mercè, Reniu també se n'havia enamorat. I després...
Ardèvol palpità. D'allà baix, del fons del passeig, dins la llum capvespral, muntava devers ell la jove i femenina corrua.
Oh, deler renovat! Tornaria a veure Maria Mercè? Sentí renéixer la dolça inquietud d'abans, aquells batecs a la sang. La reconeixeria dins l'hora foscant? I ella, s'adonaria d'ell?