Aquell matí, en lloc d'embadalir-me amb les muntanyes, vaig fer-ho amb la façana de El Galió. El crui era llarg i tort, però prim com un fil. Na Socors, que passava pel jardí amb un poal i el pal de fregar, va venir cap a mi, va sospirar i se'n va tornar escapada. El sol tocava lleument les plantes amb el seu esclat de suc d'albercoc.
El Galió havia estat construït en pocs mesos, vaig sentir contar. Era ufanós, moltes finestres i terrades, molts enderivells. Però impressionava per la seva senzillesa tremoladissa. La calç no amagava completament les maganyes de les mitjanades massa primes, la seva construcció deficient. Per un instant el vaig veure tombar i caure fet pols, així com acabaran totes les coses d'aquest món. Pols, prediquen els capellans per la Quaresma.
Estava del tot deprimida; tenia set, mala boca. Na Sara m'havia pregat que anés a avisar el representant de la seva agència que es trobava indisposada i que no podia treballar. Era mentida. Era que tenia por de no poder suportar els clients, ni el sol, ni el cel. I volia provar de dormir molt.