Arc de Berà (fragment)
I és cert, sublim arcada, que esmentes la fortuna
d'aquelles aus intrèpites
que amb revoleig cobriren l'ample món?
I és cert que la tempesta no escamparà ta runa?
que ans sa tronanta còlera
jamai vençut encorbaràs el front?
Seràs en ta arrogància colós de la victòria
que alça als espais, en èxtasís,
les mans unides invocant a Déu;
veient els mons com giren i afadigats de glòria
com van, en host llarguíssima,
els segles a la mort besant ton peu?
No s'ha esborrat per sempre ta llei sobre la terra?
No daren fruit les prèdiques
de santa mansuetud, de dolça pau?
No tanca la fossana del monstre de la guerra
els ceptres dels autòcrates,
les cadenes sagnoses de l'esclau?
Oh prou ho diu el càntic dels fills de Catalunya;
damunt les torres gòtiques
els senys parlant a Déu de germandat;
el carro de l'ingeni que ve de terra llunya,
més alt que ahir tes àligues
llençant el fum senyal de llibertat.
I el vent que du en ses ales dels pobles que volteja
perduts remors de màquines
i aromes de les prades i turons;
la fressa misteriosa del mar que remoreja
com si enyorés exànime
la porpra que li daven tes legions.
Per ço quan les muntanyes es perden en la broma,
i estén sa llum benèfica
l'antorxa funerària de la nit,
bé sembles, ai, l'espectre de l'assolada Roma,
que, tot cercant sos hèroes,
trau del sepulcre el front adolorit,
¿Què es feren en ta plana les àligues guerreres,
la voluntat despòtica
dels fills de les victòries imperials?
On és el bosc de llances, de feixes í senyeres?
On són les roges clàmides?
On són els déus i els cèsars immortals?
Debades en tes ires llambregues la planura:
ai que tes gents indòmites
per vèncer al món no s'alçaran mai més!
El riu no torna enrere; la vida no s'atura.
Damunt ta glòria efímera
llença sa glòria l'àngel del progrés.