Arribo a Portbou a la tarda, amb cotxe; em paro a la punta del Frare, on bufa sempre tant i tant de vent. Des d'allà miro molta estona el poble i la badia. L'església i l'estació s'ajunten, amunt, i més ensota hi ha les cases petites, els terrats, el mar. Més enllà, el cementiri blanc. Segueixo lentament la carretera fins a baix del tot, passo pels carrers sense mirar ningú i deixo el cotxe a tocar de l'andana francesa. Contemplo l'edifici de l'estació i vull endevinar quina és la finestra de la nostra cuina i em costa, perquè totes són iguals, però compto i la trobo: des d'on sóc ara tu moltes vegades xiulaves i nosaltres, si érem a la cuina, obríem els porticons i et vèiem que pujaves.