Azorín, com deia Fuster al seu El País Valenciano, és sols un record a Monòver. No crec que siga culpa del poble ni d'Azorín. Les circumstàncies n'afavoriren el distanciament. Si aneu per carretera a Monòver, tant si ho feu des d'Elda, Novelda com del Pinós, trobareu a cadascuna de les tres entrades del poblé un cartell que diu: «Monóvar, ciudad natal de Azorín.» No hi feu cas. Tant els cartells, com una Casa Museo Azorín, tenen només quatre dies; són del 1967, si no m'erre. D'altra banda, Azorín era poc amic d'homenatges i faramalles. Al poble, l'any 1927, li feren un homenatge i ell hi assistí en persona. Fou l'única volta que el veieren els meus pares. Hi va anar tot el poble sencer. Discursos, música... Azorín, que sempre va tenir fama de ser una mica retret, deuria estar una mica astorat i a contracor, davant de tot aquell rebombori. Allò que li agradava era que el deixassen treballar tranquil. Però era persona agraïda, i de les seues mans, dos anys després, isqué un llibre que dedicà al poble: Superrealismo, reeditat amb el títol El libro de Levante. Comprenc la sorpresa que manifestarà el lector si li dic que jo, tot i ser de Monòver, no havia llegit Superralismo fins l'any passat.
Superrealismo té com a protagonista Monòver. La retina fàcilment impressionable, l'oïda atenta, l'olfacte fi d'un gran observador com fou Azorín, veu, escolta, olora, colors, remors, aromes del meu poble. Cal ser de Monòver per a adonar-se'n fins a quin punt s'aguditza la ja de per si fina perceptibilitat d'Azorín a l'hora de copsar —millor dit, recordar— uns detalls que són els verdaders protagonistes del poble. La descripció d'unes passes per les cambres (les golfes), unes campanades que donen cos al silenci, les bigues revirades d'un trespol, un grapat d'olives adobades amb les oloroses herbes del terme...
Sovint el veem obligat a emprar el valencià (ell sabia que nosaltres no enteníem la terminologia agrària castellana castissa). Alguna vegada s'equivoca; era inevitable. Parlant d'herbes: «matalahúva y no anís se dice aquí». Nosaltres, els homes de les Valls, en diem matalafua, pronunciació dialectal amb metàtesi i elisió de la g intervocàlica, de l'arabisme català matafaluga. Hi descriu les cases, l'interior blanc de les cases. Parets blanques, enlluïdes d'algeps, amb el qual s'assoleixen unes superfícies sedoses, sedants, i llavables! —cosa molt important— així les dones hi veuen la taqueta deixada per una mosca. El pis de la part baixa de les cases, cobert de grans lloses calcàries, i el de les parts altes, el de les cambres silencioses, d'algeps bru.