"Cabirs qui de la terra viviu en les entranyes
covant tresors o saba que fa reviure el camp;
genis del bosc ombrívol, del mar i les muntanyes;
ombres de nostres avis, terror de gents estranyes:
rebeu ja el sacrifici, que grat a tots s'escamp!"
"Beveu, oh Déus! La tribu que a beure vos convida,
vos vessa damunt l'ara més rica libació.
Si us plau la sang calenta del bou o del moltó,
molt la sang humana, de més costosa vida.
Vostre furor s'hi abeura, i associat oblida
l'agravi i la venjança... De sang brolla perdó!"
Així cent veus cantaven a cor sota el ramatge
de la sagrada alzina, i amb majestat salvatge
se dilatava el càntic pel bosc i per la nit.
Entre festers de teia, cent joves tot seguit,
formant guerrera dansa, voltaven la gran soca
de l'arbre antic de dies, i el gran altar de roca.
Colrats, fornits i àgils, vestits de rasa pell,
cenyida al cos la fona de triplicat cordell,
portant elms amb cimera crestada, on domina
la ploma de milana o d'àguila marina,
lluïen noves llances i nous escuts d'aram
que a preu d'esclaus hagueren d'uns mercaders d'Hiram
que feien proa a Tarsis. Amunt, cap a les rames,
ja el foc sagrat alçava fatídiques les flames
pel sacrifici, sobre l'altar del talaiot.
Dalt aquell mur ciclòpic estava el sacerdot
de llarga cabellera i barba, que en blancura
vencien prou la llana de sa ampla vestidura.,
amb verd obscur fullatge alzina coronat.
Robust en sa vellesa, de l'arbre venerat
tenia tot l'aspecte hieràtic, impassible,
per dominar en calma solemne tol lo horrible.
Vuit sacerdots ministres servien al gran vell.