Cala Galdana

Cala Galdana

 

Allà començà tot. O potser no.

Però sí. El cop almenys. La certitud

d'un món que s'acabava i l'envestida

ferotge i sense escrúpols, l'ombra primera

del polsim devastat com fang plujós

per voreres del sud, la gran fal·làcia,

el nou paisatge encès pel trau immens

que engolia el pinar fregant la platja.

Abans que aparegués la negra llengua,

en lent descens travessàvem camins

de serpenteig humil cap a la cala

d'una feliç jornada de diumenge

sota els amables pins que engoliria

sens pietat el cos feixuc del monstre.

Potser començà tot, potser m'ho sembla.

La retinguda imatge de l'infant que hi era

roman inalterable al pas dels anys,

com el torrent que baixa d'Algendar

davant els ulls encara fascinats

pel fluir permanent que vivifica.

I en el record hi va la paradoxa

fixat al cor mateix de la gran cala

que feren santa abans de ser venuda.