Cala Galdana
Allà començà tot. O potser no.
Però sí. El cop almenys. La certitud
d'un món que s'acabava i l'envestida
ferotge i sense escrúpols, l'ombra primera
del polsim devastat com fang plujós
per voreres del sud, la gran fal·làcia,
el nou paisatge encès pel trau immens
que engolia el pinar fregant la platja.
Abans que aparegués la negra llengua,
en lent descens travessàvem camins
de serpenteig humil cap a la cala
d'una feliç jornada de diumenge
sota els amables pins que engoliria
sens pietat el cos feixuc del monstre.
Potser començà tot, potser m'ho sembla.
La retinguda imatge de l'infant que hi era
roman inalterable al pas dels anys,
com el torrent que baixa d'Algendar
davant els ulls encara fascinats
pel fluir permanent que vivifica.
I en el record hi va la paradoxa
fixat al cor mateix de la gran cala
que feren santa abans de ser venuda.