Cant a la sardana
Mai no moriràs, noble i bella dansa,
homes, segles i fets s'esfumaran, però no tu.
L'amor que has despertat en ma nissaga
anys fa que immortal et féu sota l'atzur.
Seguiràs amb ton compàs ta cadència innata
enfervorint els cors, incansables a tothora.
Penombres i remors borraran ta petjada
fent clara la foscor de l'esperit del pobre.
Cantaràs el goig, si nostra terra canta.
El vent —missatger alat— arreu et portarà
i Catalunya entera, dintre de ta rotllana,
amb el cor ample i franc, més fort s'enllaçarà.