Cant de la mort
Damunt la gran Piràmide, cama ací cama allà,
jo canto com cigala — fins que l'hivern vindrà.
Oh, pobles, oh, univers,
què us val el treballar!...
Veniu a mos concerts;
balleu entorn de pla!
La caixa d'una mòmia—bé em fa de guitarró;
les cordes d'una forca — de prima i de bordó.
Els ossos de mos dits
damunt dalles, quin so!
Vinguen gemecs i crits,
des de l'ocell al tro.
A mon entorn les feres—quin botre i quin flairar!
Corben el llom, i amb l'urpa—les sorres fan alçar;
i enllà a l'enllà, a l'ensems,
ronca el simum i el mar;
i crida a morts i a temps
la veu del campanar.
Com un eixam d'abelles — de ma testa al voltant
tots els estels revolen—rient i gemegant.
Si a un em giro, poruc,
fuig brunzint del davant:
i ma testa és el buc
on per sempre entraran!
Camino amb les ventades—els sostres estremint,
envolt en mar de fulles — d'ocells que van morint,
de besos i aleteig,
i vol de cors de nin!...
I al lluny ses mares veig
que em van seguint, seguint!
Sobre dels núvols negres—m'estenc i faig el son,
i em gronxen i em passegen — d'horitzont a horitzont.
Els meus somnis només
oh que obeïts que són!
Sols de somniâ el no-res
cobrí el diluvi el món.
La humanitat, oh folla—que va endavant es creu;
mes sens moure's alça—l'un peu i l'altre peu,
i als segles tot fugint
com grans de sorra els veu,
son rostre sacudint,
espesseïts arreu.
Mes no só el rei ni l'àrbrit—d'eix univers mesquí:
jo só el pagès que arrana—les herbes del camí.—
Tant és fulla com flor;
lluny tot embraç d'ací,
que el carro del Senyor,
pla be que l'oic venir!
A l'arribar, per terra — de genollons cauré,
i descansant en l'eina—el crani em llevaré.
—Senyor, puix que he enllestit,
pagueu al jornaler. —
I em tocarà amb un dit,
i de goig moriré.
Damunt la gran Piràmide, cama ací cama allà,
jo canto com cigala — fins que l'hivern vindrà.
Oh, pobles, oh, univers,
què us val el treballar!...
Veniu a mos concerts;
balleu entorn de pla!