Cant Onzè (fragment)
Nit d'octubre. Llum serena.
Primers freds. La lluna plena
llambrejava dins les aigües d'un mar blau sense cap vel.
Per la plàcida bonança,
com donzella vers la dansa,
mar enllà la nau es llança
dins el gran silenci extàtic per vogar entre mar i cel.
Tardor franca. En les arenes
reposaven les antenes
dels blancs molins de la platja sota la calma dels vents.
A la lluna que filava,
sobre la calitja blava
la ciutat es retallava
amb els cent cloquers i torres dels seus temples i convents.
Espillant-se en la badia,
l'Almudaina resplendia
amb l'alta torre de l'Àngel i ses hortes verdejants.
Al Mirador solitari,
la Seu com un gran sagrari
dreçava al cel son rosari
de columnes i pinacles, de contraforts i arbotants.
Al fons sorgia la Llonja,
que els fins torrellons esponja
sobre ses naus i finestres, com urna de vori i d'or
que enyora amb malenconia
l'antiga mercaderia
que ses voltes estremia,
quan cents de naus hi vessaven, d'arreu del món, llur tresor.
I enfront, com una corona,
la mola esvelta i rodona
d'un castell com de llegenda dins un pinar esmaragdí;
més palau que fortalesa,
sembla esperar en sa vellesa
l' «Amador de Gentilesa»
o el crit heroic dels seus guaites, Pacs i Nicolau Marí.