Com que la Vila ja tenia, des de començaments del mateix segle (1305), un Hospital de pobres, obert en el carrer de Sant Joan i sostingut pel Comú, l'esglesieta o capella d'aquesta institució popular —situada en el cor de Sant Feliu, i no pas , com la del Monestir, fora murs i més enllà de la Riera (sovint infranquejable amb els temporals de l'hivern)—, s'endugué la preferència i l'estimació de la gent. Això despertà el recel dels monjos, i el temple de Sant Joan va convertir-se en un niu de raons entre el Monestir i la Vila. En el fort de les baralles, l'ajuntament confià l'Hospital i l'església adjunta a un orde foraster, l'agustinià, que va instal·lar-hi una comunitat. Tot seguit els benedictins del Monestir li declaraven la guerra; lluitaren aferrissadament contra l'orde rival i ensems contra la Vila, per treure de Sant Feliu els intrusos o, més ben dit, els introduïts per expressa voluntat del comú. I varen maldar tant, que —aprofitant-se dels corrents cesaristes que imperaven a Espanya des del segle XVI— finalment aconseguiren foragitar els agustians. Aquests no tingueren més remei que abandonar la vila. Però en allunyar-se de Sant Feliu, probablement per sempre, l'orde expulsat li féu una deixa que encara avui dura, i el que durarà: l'inestroncat reguitzell d'"Agustins" i "Agustines" que segueix havent-hi entre els guixolencs; rastre patronímic d'aquella cominotat estimada del poble, compensador amb escreix dels "Benets" (ja que a penes hi ha "Benetes") que avui recorden els desapareguts benedictins. Són com dues esteles, una prima i l'altra doble, que les naus clericals enemigues, un dia fondejades a les nostres aigües, hi han deixat en perdre's a l'horitzó.