Com solia succeir amb donya Prudència, el seu comentari era tan insubstancial que no va donar peu a cap rèplica. La pacient donya Maria Antònia començava a penedir-se d'haver accedit a la súplica de don Tomàs, que, després de fer públic el seu compromís amb la dama de la Lliga del Bon Mot, li va demanar el favor personal d'hostatjar-la mentre s'ultimaven els preparatius de les noces: donya Prudència s'hauria de desplaçar de Barcelona a Llucmajor amb prou antelació, però era impensable que la seva promesa (després d'uns mesos de festeig per carta, i d'una escapada de don Tomàs a la Ciutat Comtal per formalitzar, in praesentiam, la petició de mà) s'allotgés a casa de l'alcalde mentre no fossin degudament casats. Ara, l'exímia poeta palpava les conseqüències de la seva hospitalitat: feia una setmana que aquella dona obseqüent i mig entabanada se li havia instal·lat a casa, amb tot el desordre causat pel seu aparatós fato de maletes, paquets i baguls, i encara no li havia sentit pronunciar una sola frase que no constituís una bajanada integral i pura. I com devorava, per l'amor de Déu!