De Gaudí se sol subratllar que era home de molta lectura, però que no sentí la necessitat d'expressar-se en escriptura i que, per això, no escriví sinó unes poques pagines. En canvi, sembla poc estudiada la necessitat que sentí de literaturitzar la seva arquitectura penetrant-la d'«escriptura». Així, a l'Obrera Mataronense i a la Casa Vicens decora estances amb inscripcions d'intenció social i pensaments de vida familiar. El coronament de ferro forjat del Palau Güell conté una al·lusió a un episodi de la Crònica de Ramon Muntaner, relatiu a Jaume I, i el mur lateral recorda una passatge de L'Atlàntida de Verdaguer. El convent col·legi de les Teresianes o el castell palau de Bellesguard exhibeixen diversos emblemes.
Com les catedrals medievals, que oferien als fidels illetrats els relats bíblics, de la creació del món al judici final, transcrivint-los en figuracions de pedra, fusta i vitralls, així mateix el temple de la Sagrada Família, a més de mostrar emblemes, conté una enciclopèdia de la història del món tal com la Bíblia, l'Evangeli i l'Església l'han transmesa.
Martinell, a «El templo poema», després de definir la Sagrada Familia com «el gran poema que [Gaudí] concibió para ser perpetuado en "literatura pétrea"», alerta dels perills de barrejar «lo literario con lo plástico», cosa que Gaudí, diu,va saber superar. Això no obstant, no cal abandonar l'intent d'examinar si l'emoció que ens transmet la lectura de la trilogia Jesús Infant com un «poema temple» es comparable amb la que rebem de la contemplació del «temple poema» de la Sagrada Família. No es tracta pas de veure l'obra de Gaudí com una il·lustració de la de Verdaguer, o a la inversa. En realitat cada obra manté la seva autonomia. Es tracta simplement de veure si l'emoció de l'art de l'un i de l'altre és de la mateixa estofa, si els versos i les pedres tenen res de comú en la creació d'art i en la seva comunicació.
Verdaguer fou l'autor privilegiat que arribà en el moment adequat per a omplir l'espai buit generat per les aspiracions dels catalans i «construir-hi» els grans poemes que no tenia la llengua catalana. Gaudí tingué el privilegi singular de poder «compondre» la catedral moderna de la capital del seu país. A més a més l'un i l'altre posseïen, d'una banda, la capacitat de concebre el grandiós, i, de l'altra, de copsar el minúscul. Tots els gèneres els eren a l'abast. Verdaguer escrivia amb igual domini poesia èpica i lírica, poemes heroics i balades, prosa de viatges i prosa de denúncia. Per a Gaudí no existia discontinuïtat entre el palau i la font, la catedral i l'altar, la nau i la xemeneia, el campanar i el banc de fusta, la volta i el trencadís, la campana i el bàcul de bisbe, com el que dissenyà per al seu amic Torras i Bages.