De sobte, em vaig trobar davant de la Torre de les Hores...

Autor: Artur Bladé i Desumvila
Obra: Francesc Pujols per ell mateix , 1967

De sobte, em vaig trobar davant de la Torre de les Hores. No hi ha res que ho indiqui, ni tan sols, a primer cop d'ull, des del carrer-carretera es veu una torre, però la meva mirada s'adonà d'un senyal inconfusible i, com aquell qui diu, familiar: a la part de dalt d'una porta de ferro -porta de jardí, amb brèndoles- apareixia el signe pujolsià, l'al·legoria pantològica a plena llum, l'escala de cinc graons (forjada segurament pel ferrer de Martorell) encerclada i simbolitzadora de l'ascensió de l'esperit des de la seva primera manifestació vegetal fins a la vida angèlica.

A la porta no hi havia timbre (visible), ni picaporta, ni campana, de manera que vaig trucar amb la mà plana, després amb el puny i, finalment, amb un encenedor que portava; sempre infructuosament. I, tanmateix, la porta ressonava prou fort per a commoure els veïns, que treien el cap a la finestra.

Del carrer estant, per entre els ferros de la porta, podia veure una doble renglera d'arbres (moreres bordes?) de fulla ubèrrima que formaven una avinguda, curta, al fons de la qual s'alçava la torre solitària, quadrada, més aviat gran i, tal com cal, amb torratxa.

Vaig arribar a témer que no hi hagués ningú. I quan ja em cansava de trucar, de tres o quatre portes més avall, a l'altra banda del carrer, va sortir un noiet per indicar-me, amb una gesticulació expressiva, que era preferible d'anar a donar la volta i atacar per un altre lloc.

La Torre de les Hores té, efectivament, dues entrades, però no pas a un mateix nivell, perquè la segona -la d'eixida, diríem- està situada deu o dotze metres més avall i a la banda oposada. Cal, doncs, deixar la carretera, baixar un carreró i tombar a la dreta per un carrer atapeït de cases i d'on la torre no es veu. No em va quedar altre recurs que preguntar. "És aquella porteta mig tancada", va dir un veí que prenia la fresca.

Vaig haver de saltar, per entrar-hi, perquè ran de vorera hi havia una rasa on treballaven uns obrers castellans. Passat el brancal vaig pujar per una escala, de molts més graons que la de la vida, fins a arribar al davant d'una altra portella enreixada. A un costat penjava un filferro amb un agafador. (Porta endins, es veia un petit pati amb roba estesa.)

Una estrebada va fer repicar una campaneta, i al tercer toc acudí una noia amb davantal, ben pentinada, que em va preguntar, en castellà, sobre el motiu de la meva visita. Li ho vaig dir i em va contestar que el senyor Pujols no hi era i que no tornaria fins al vespre.

Vaig comprendre que aquella noia (aragonesa, em va semblar) no parlava del pare, sinó del fill, i, després de concretar, em va demanar la gràcia. S'esmunyí i retornà de seguida, cantussejant, obrí la porta i em va fer passar, enllà del pati, donant un tomb, entre parres, a una saleta de rebre... Sense adonar-me'n, havia entrat a la Torre de les Hores. A totes les parets es veien quadres, dibuixos i caricatures, un veritable petit museu. Vam pujar al pis. La veu del senyor Pujols, des de la seva cambra, m'acollí: "Ja pot passar, ja..."