De tant en tant, visitava l'Asclepièion...

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: Ànima de tramuntana , 2020

De tant en tant, visitava l'Asclepièion o santuari d'Asclepi, déu de la medicina. Aquell déu, fill d'Apol·lo, s'havia mostrat capaç de fer reviure els morts, per això Zeus l'havia castigat fulminant-lo amb un llamp, però, tanmateix, li havia permès curar els homes. Els emporitans havien dedicat el temple a Asclepi, encara que seguissin rendint culte al déu Apol·lo.

El temple es podia contemplar de prop amb tota la seva majestuositat, presidit per un acroteri dedicat al déu Posidó, que, segons deien, imitava el de Súnion, en terra dels grecs.

Fora del recinte de l'edifici sagrat que els oferents no podien trepitjar, hi havia un pou sagrat i unes quantes cisternes que abastien d'aigua les piques on els visitants feien ablucions. En aquell lloc d'acollida o àbaton, els sacerdots que tenien coneixements mèdics i els seus ajudants prescrivien tractaments per guarir els malalts. Com al temple d'Asclepi a l'illa de Cos, on s'havia format Hipòcrates, un doctor eminent, els sacerdots hi practicaven l'anamnesi, observaven els símptomes de la malaltia i prenien nota de l'evolució de cada pacient. Els rituals de curació requerien passar una o més nits al santuari perquè, a través del somni, el deu manifestés als que demanaven curació quina era la causa i el remei de la seva malaltia.

El santuari no tan sols acollia els habitants de la ciutat sinó també els mariners i comerciants d'arreu que freqüentaven el port, atrets per la fama del santuari.