Del Puigmal cap al nord-est una filera de cims respectables, de barba blanca a l'hivern, de calma color d'espígol o verdejant a l'estiu, molsuts, arrodonits però altius, dibuixa una línia, a manera de muralla xinesa, que separa les valls de Núria, i en general del Ripollès, de la vall del Segre: les aigües que desguassaran, en definitiva, a la Mediterrània, de les altres aigües que cauran a l'Ebre. Concretament, les aigües del Segre mateix neixen en aquestes altures, als indrets més elevats del massís, immediatament davant i al nord del Puigmal: són diverses fonts, entre el Puigmal de Llò i el Pic de Finestrelles, amb un punt central anomenat precisament Pic del Segre. Les altures són entre els 2.500 i els 2.800. Sobre els mapes, les ratlles de l'aigua dibuixen aquella multifurcació dendroide feta de la representació dels diversos torrents i torrentets que hi desemboquen. En un moment determinat la vall, realment, s'orienta per formar l'incipient Segre, encara en terres administrativament franceses, comarcalment pertanyents a la Cerdanya transfronterera. No hi ha camí d'automòbil per a accedir fins a les mateixes fonts, però, almenys amb continuïtat acceptable, el viatger pot pujar fins al Clot de la Culassa, a més de 2.000 metres, que és, precisament on el Segre pren forma de riu de muntanya; a partir d'aquest indret, amb el Pic de Finestrelles a l'est i el Tossal d'Er a ponent, en una vall alpina, el Segre s'afilera de sud-est a nord-oest, sempre dins una fenedura que ha estat batejada turísticament: «Gorges du Segre».
Però recordem que som a la Cerdanya més oriental i que, si demanem pel «naixement» del Segre, ens esmenaran, perquè ells ho diuen amb una sola paraula: «aiguaneix». Com també, segons m'explica amablement Jordi-Pere Cerdà, allà cal dir «ribera» i no riu.