Des de la finestra de la cambra on treballo...

Des de la finestra de la cambra on treballo, aquest matí emboirinat de setembre, veig els xiprers que vas fer plantar el novembre del 1933, molt aviat farà trenta-cinc anys, llavors mesquins i ara gegants i amb un punt de decadència, i els ametllers que ja han perdut bona part de la fulla, i, una mica més avall, la casa massissa, quadrada, del 1922, amb la torre adossada que vas fer-hi bastir l'any 24 i el nou pis del 1936...

Enllà, a l'horitzó, veig encara la trinitat muntanyosa dels teus paisatges d'estiu: el Sant Llorenç de Munt, el Puig de la Creu i el Farell. La boirina, però, no em deixa veure Montserrat, a ponent; ni, a migdia, aquell retall de mar gairebé mític que tu asseguraves que es veia, els dies clars; poc més real que l'estrella dels Reis que ens pintaves en els cels de gener.

Escric això en el vell canterano on vas escriure els estius, a Plegamans, fins el 1936, quan vas traslladar el teu estudi al pis nou de la casa. Llavors vas estrenar una taula vagament renaixentista i el canterano quedà com una peça decorativa i inútil, a un pany de paret del nou estudi. Però no tan inútil: encara ara es conserven en la vella fusta les taques de pintura a l'oli, pinzellades de tots colors, la nova manera d'explicar-te que vas descobrir, per remei als teus primers dols forts, el febrer del 1936, justament el dia que feies cinquanta-sis anys.

Tinc damunt el canterano, a l'abast de la mà, els teus dietaris, els pocs retalls de premsa i l'escassa correspondència que vas conservar, munts de fotografies esgrogueïdes, i la vella carpeta on guardo les dues-centes quartilles on, dos anys abans de morir, vas intentar d'escriure els teus records, amb una lletra tremolosa i atapeïda, en un desordre i una inconnexió que fan venir ganes de plorar per la teva vellesa dolorosa.

Estic voltat de tu, doncs, aquest matí de setembre, com ho he estat sempre, del néixer fins a la teva mort, de la teva mort fins ara, des d'ara fins a la meva. Voltat de tu, esclafat sota el teu pes gloriós, en va hauria provat de viure pel meu compte; ben aviat vaig adonar-me que el meu compte era el teu, de manera que, ara, no podria escriure res de mi mateix sense parlar de tu, ni res de tu sense posar-m'hi, poc o molt, jo mateix, que encara ara rebo els afalacs de tanta gent que voldria trobar-te en mi, i que sovint haig de pagar encara les mesquines enveges que vas suscitar i que formen part de la teva herència. I, tanmateix, l'accepto, aquesta herència, tota sencera, amb allò de bo i allò de dolent; accepto aquest pes i aques­ta alienació, amb amor i amb orgull.