Després el paisatge va ser polidament decorat; la naturalesa, oportunament netejada; el territori, desvergonyidament ocupat. El fet que sobre la desferra d'aquell món obrer i popular s'hagin muntat referèndums per conservar andròmines industrials —les Tres Xemeneies de la Tèrmica—, limítrofes amb el poble veí; que s'hagi reconvertit al dictat una vella fàbrica d'obra vista —la CACI, popularment coneguda com el Coco— en museu dels patufets —glòria a Eugenio Giner i a Enric Sió— no pas del Treball i de la Indústria i dels Oficis; o que els habitatges obrers —com les Vint Cases del Gorg, exemple d'arquitectura modernista de barri, datades els anys 1913-1914— hagin esdevingut terra requalificada i urbanitzada de suburbi, espai obert a l'especulació immobiliària fins abans-d'ahir, no afegeix elements significatius al marc devastat d'una part —la més decisiva de la contemporaneïtat— de la història del meu poble —i per afegitó d'una època també decisiva de la meva vida. La qüestió rellevant és demanar les raons per les quals les ciutats cuiten a desembarassar-se olímpicament dels espais on la vida popular havia arrelat fins a crear un paisatge, històricament i culturalment significatiu. I el més feridor és que, quan les condicions mediambientals —la desaparició de les indústries químiques contaminants— permetien de poder accedir a una vida més humana, l'Autoritat decideix fer tabula rasa i deixar mans lliures als urbanistes perquè reorganitzin despòticament el territori de la pobra gent.